Ara fa una setmana assistia com observador internacional al procés electoral bolivià en una missió d’observació electoral organitzada pel Govern i el Parlament de Catalunya, la quarta organitzada amb el mateix format des que des de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament va iniciar les observacions electorals per enfortir la governabilitat dels països prioritaris de la cooperació catalana el gener de 2005 a les eleccions presidencials de Palestina. Des d’aleshores he tingut l’oportunitat d’assistir com a observador internacional a les eleccions d’Equador el 2006, a Guatemala el 2008, i a El Salvador i Bolívia aquest mateix 2009.
En tot aquest temps he pogut explicar a destacats representants de la vida política, econòmica i social d’aquests països que és Catalunya i quin és el procés històric que ha viscut durant els darrers anys. Des de la recuperació de les nostres institucions el 1980, fins a la participació de l’independentisme en conformació del primer govern catalanista i d’esquerres, l’elaboració del nou Estatut, la retallada del mateix, la negativa de l’Estat a donar a conèixer el dèficit fiscal catalàel retard en la posada en marxa del nou sistema de finançament, o la llarga espera en la resolució de la sentència del Tribunal Constitucional. I al final de cada conversa sempre sorgia la mateixa proposta: quan ens convideu vosaltres a observar les vostres eleccions?
Però ara fa una setmana, la reflexió fou diferent. Una de les meves interlocutores em va demanar pel procés electoral que havíem de celebrar a casa nostra de manera imminent. En un primer moment vaig respondre que també disposàvem d’un equip que observaria la jornada dels 20.403 bolivians empadronats a Catalunya que per primer cop podien votar des de Barcelona. Però al cap de poca estona em vaig adonar que aquesta no era la resposta que l’home esperava. De fet em preguntava per la consulta que 166 municipis catalans estaven a punt de realitzar sobre la independència de Catalunya!
La dona, una coneguda acadèmica boliviana, havia tingut notícia de la consulta ciutadana a través d’uns familiars que vivien a Sant Cugat del Vallès. De fet estava interessada tant pel procés de canvis que el catalanisme estava protagonitzant aquests darrers anys, com pel fet que els organitzadors de les consultes permetessin votar als ciutadans bolivians i als originaris d’altres països que no disposaven de la nacionalitat espanyola per tal de definir el futur estatus polític del nostre país.
Li vaig explicar que dels aproximadament 700.000 catalans que podrien votar durant la primera tongada de referèndums a celebrar el 13 de desembre, 125.000 (el 20%), serien ciutadans de fora de la Unió Europea. I que aquest procés coincidia en el temps amb la reforma de la Llei d’Estrangeria de l’Estat espanyol, on el PSOE s’havia negat a avançar en el dret a vot a les persones extracomunitàries mentre no existissin acords de reciprocitat, i limitant-ne l’abast a les eleccions municipals. I malgrat això, els independentistes crèiem que que l’exercici del dret a vot per part de les persones nouvingudes és la millor forma que tenen els nous catalans de participar democràticament en la construcció d’una societat cohesionada i socialment més justa. I com era d’esperar, li vaig explicar que havíem convidat els observadors internacionals a revisar el nostre procés com la millor garantia del bon funcionament electoral.
Avui dilluns, un cop coneguda la participació de 192.490 ciutadans i ciutadanes que s’han acostat a les urnes en la primera gran onada de consultes per respondre a la pregunta: “Està d’acord que la nació catalana es converteixi en un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?”, em preparo a escriure a la meva amiga boliviana que un 94% han respòs afirmativament i que ben aviat seran moltes i molts més els que diran si a la independència nacional, i que bona part dels protagonistes d’aquest procés seran nous catalans d’origen immigrant als que hem convidat a construir junts el futur del nostre país.
