Al final, sembla que els catalans ja hem après que allò que alguns anomenen un ‘sí crític’, acaba esdevenint en el fons un ‘sí i prou’. Si més no, així serà recordat en els llibres d’història. Per aquest motiu, el nostre molt honorable José Montilla ha decidit que l’Estatut català aprovat per la majoria de ciutadans catalans hauria de ser la referència pel poble saharauí per tal de resoldre el seu conflicte amb el Marroc, com a primer pas per a un estat… plurinacional amb el Marroc?
Montilla té una bona excusa. A Catalunya va servir. Els del ‘sí i prou’ i els del ‘sí crític’, tots en un mateix sac, sense distincions… però al final, en el fons, un ‘sí’. L’Estatut és el model que ens farà lliures, i per tant, com que els socialistes la saben molt llarga, han decidit proposar-ho al Marroc. Així, el Sàhara pot pensar-se que realment ha aconseguit alguna cosa, mentre els polítics espanyols queden com uns senyors davant del democràtic Marroc, que sap del cert que un Estatut li salvaria tots els mals. I ho sap perquè precisament ha vist què ha passat a Catalunya. És a dir, no res. Bé, a part de fer callar suficients boques per una bona temporada.
Mare meva quina solució més enginyosa això d’oferir el model de l’Estatut al Marroc. I això que encara no se si Montilla li ha explicat tot allò del ‘cepillo‘ i de la foto a la desesperada, que va aconseguir una rebaixa més grossa de l’esperada. Me’ls imagino, als polítics espanyols i als polítics marroquís partint-se de riure mentre ho explicaven… Quina gran presa de pél! Dubto que ningú comenti a ningú del Marroc tot allò del ‘sí crític’. Perquè serà?
Només espero i desitjo que el poble saharauí, tot veient també l’exemple català, siguin a temps de preparar-se i plantar cara a una proposta com aquesta, on davant d’una possible sobirania acabessin anant a parar a un model estatutari, on s’aprovés el què s’aprovés, sempre quedaria molt per sota de la voluntat de tot un poble. Que no caiguin en el parany del ‘peix al cove’, perquè entraran en un cercle viciós del que no en podran escapar mai. I a més, veient com van les retallades per la península, no vull ni imaginar com de destraleres podrien arribar a ser les retallades al Marroc.
Si en són de llestos els socialistes. Me’n faig creus!
