Dissabte, 26 de setembre de 2020 - Edició 793
La República

La Diada

Ja fa molts anys que no m’agrada que em pengin l’etiqueta de nacionalista. Sempre hi he trobat una certa connotació negativa en aquest terme i com una mena de necessitat […]

Miquel Estruch
Miquel Estruch 10/09/2007
Ja fa molts anys que no m’agrada que em pengin l’etiqueta de nacionalista. Sempre hi he trobat una certa connotació negativa en aquest terme i com una mena de necessitat d’adjectivar-lo, de matisar-lo. Quan això passa, és que el mot no resulta prou precís i que té potser massa accepcions. Nacionalista o Internacionalista, quina dicotomia més absurda! Nacionalista o No nacionalista, encara més. Quina imbecilitat!
A mi m’agradaria que algú m’expliqués quina mena de nacionalisme és més genuí. El de Hitler o el de Macià? El de Prat de la Riba o el d’Aznar? El dels Borbons o el d’Isabel II d’Anglaterra? El del Dalai Lama o el de Gandi? El dels Bushos o el dels Ossames? O potser el d’un aborígen australià, desorientat i perdut, engolit per la marginalitat d’una societat moderna que li ho ha tret tot? Quants matisos, oi? Segurament massa, al menys, massa per a mi. No m’agrada el mot ni m’agrada haver-me d’explicar o de justificar davant ningú pel fet de sentir-me arrelat a una terra a una cultura i a uns costums. Ni tant sols m’agrada haver de fer allò que en diuen “pedagogia” sobre el fet diferencial. Ni m’agrada ni em ve de gust ni en sento la necessitat. Sóc com sóc, fruit d’una família, d’un poble, d’un país i d’una realitat humana, territorial, històrica, cultural i lingüística que m’han fet ser així, essencialment català. A qui li agradi bé i a qui no, també i prou!
No m’agraden els himnes ni les banderes, ni les diades, ni els exèrcits, ni les seleccions nacionals, ni les parafernàlies. Però com que sóc humanament contradictori, de vegades, també m’emocionen determinades litúrgies, com a tothom, i ja m’està bé. Però normalment procuro ser més aviat escàs en les meves participacions a la fanfàrria nacional. Una altra cosa és allò dels sentiments.
Estimo el meu país d’una forma simple i primària, des de la meva família. L’estimo perquè me’n sento part. I és des de la meva catalanitat que, també primàriament, m’estimo el món i miro d’entendre la vida.
Desitjo per als meus, també com tothom, el millor. És a dir, que puguin arribar a ser raonablement feliços. És en aquest context que penso que una part de la felicitat se sustenta en el propi reconeixement de la identitat. Només n’és una part, certament, però una part important, essencial en nosaltres. Saber qui som i saber que formem part d’un col·lectiu que ens identifica i en el que ens sentim integrats i segurs. D’això en parlen els filòsofs des de fa segles i encara en queda molt per parlar. Jo no invento res, ni ho pretenc, només faltaria!
No em sento nacionalista i és per això que no m’agrada que, sense moure’m de lloc,  des de fora i els que de fora han vingut em vulguin imposar una identitat nacional que no és la meva. No vull que pretenguin que deixi de ser allò que sóc per esdevenir una altra cosa diferent. Jo sóc un català a qui li agrada ser-ho i que no vol que l’emprenyin gaire. Però noi,  m’emprenyen constantment i em molesten i em coaccionen i m’omplen la vida de lleis que em forcen a ser allò que no sóc ni vull.
Al capdavall, què és la pàtria sinó un sentiment? Un sentiment el nom del qual prové del mot llatí pater, que vol dir pare. I és aquesta precisament la meva pàtria, la del meu pare, la que duc a la sang i que només sé expressar en una sola llengua, la que ens és pròpia. No em vingueu amb banderes ni amb himnes, ni amb reis-herois ni amb gestes immortals. Fanfàrries! Voleu herois? Sabeu qui era L’Isidre Mir? Ningú no recorda aquest pobre home, un senzill avantpassat meu oblidat del món, un humil pescador de Vilassar que va morir a les galeres del rei d’Espanya, mentre complia condemna per haver trencat el setge marítim de Barcelona amb el seu llagut per portar queviures als seus parents que hi vivien, fa més de tres-cents anys. Vaig rescatar el seu record d’entre les pàgines d’un vell llibre d’òbits de gent oblidada. Què en sabia ell de pàtries i reis i lleis i interessos econòmics de les classes dirigents del seu país, ni de tractats internacionals ni de diplomàcies? Només entenia de gana. De gana i d’amor.
És d’aquesta gana i d’aquest amor del què està fet el meu patriotisme. Són generacions d’esforços i de patiments que han anat configurant tot un paisatge humà, divers i heterogeni, però culturalment coherent i cohesionat, al qual em sento pertànyer. La gana, que aviva l’esforç, ens ha fet tenaços i tossuts com els rucs dels nostres vells traginers, i aspres com la nostra terra. Gent rude, feta a la pols dels camins, al fang del tros, al glaç de les muntanyes i al grop de mar. L’abús de tothom damunt les nostres generacions de gent soferta potser ens ha fet massa individualistes, potser massa claudicants i acostumats a fer tractes, no ho sé! Però hem clavant tan fondes arrels que no hi ha torb que ens esborroni ni cop de mar que ens bolqui la nau. Sempre hi tornem, amb aquella tossuderia dels ases dels cops i dels rebrots dels ceps. Una vegada i una altra i una altra encara.
Què ho fa? Per quina raó sempre guardem un roc a la faixa i una mica d’esca per al pedrenyal? Potser perquè ens sabem tan poqueta cosa que no tenim més força que el lligam. Un lligam sovint carrincló que se’ns ha transmès a través de les cançons de bressol i les faldes de les iaies. Uns lligams fets a cop de tió i de rondalles a ran de les llars de foc, durant segles. Un aprendre a conviure amb la fatalitat del destí que ens ha donat, també,  aquest puntet d’humor sorneguer que ens ha ensenyat a fotre’ns del mort i del qui el vetlla. I la llengua com a transmissor de tot plegat i com a nexe. El nostre tresor, la nostra sang, la nostra identitat descarnada, la nostra vertadera pàtria, despullada de tot. Apagueu una llengua i apagareu la veu d’un poble i el condemnareu a la seva desaparició.
No us enganyeu. Escolteu avui en dia, arreu de l’estat espanyol, què diuen, com ho diuen i en quina llengua s’expressen els que s’autoproclamen No Nacionalistes. Només escolteu. Si sou llegits sabreu que són les mateixes expressions i les mateixes intencions d’una gent que ja sabem què volen, que busquen i què pretenen des de fa al segles. No, no us enganyeu, en aquest aspecte som on érem fa, no tres-cents, sinó cinc-cents anys.
És un món de cap per avall. Els que es diuen No Nacionalistes han deixat un rastre per la Història, fet d’honors, de “gallardías” , de valentia, de patriotisme de sarsuela, de guerres, de sang, de misèria, d’odi, …de ridícul i de vergonya. I no paren ni pararan mai d’acusar-nos a nosaltres de ser allò que ells són més que ningú.
No m’agraden les Diades ni els himnes ni les banderes ni totes les simbologies i parafernàlies nacionalistes. Però faré el fet i aniré on he d’anar per recordar i honorar el meu pobret Isidre Mir, que va patir una mor tan indigna com injusta a les galeres del rei d’Espanya, només per voler portar un tros de pa i una arengada a les persones que estimava. Ell, que què collons sabia ni entenia de guerres ni nacions ni reis i no havia conegut altra llei que la llei del mar i de la gana. Perquè és això una Pàtria, una cadena feta d’amor i patiment al llarg de les generacions. De generacions d’Isidres Mirs anònims que ens han fet arribar un llegat d’immensa tossuderia. La tossuderia obstinadament ruca que em fa dir una i cent i mil vegades que No! Jo no sóc un nacionalista. Jo només sóc un català que treballa pel benestar dels seus, mirant de trencar cada dia el setge per dur-los un tros de pa i una arengada.
És per aquesta raó que lluito per la independència de la meva Pàtria. Per això i perquè deixin de tocar-me els ous amb aquest collons de setge.

Relacionats