Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

La culpa és lletja i ningú no la vol (i I)

            Això és un compte enrere. El TC em va obligar a fer el segon, abans d’haver fet el primer article, per això aquest és el darrer i el primer […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 02/07/2010

            Això és un compte enrere. El TC em va obligar a fer el segon, abans d’haver fet el primer article, per això aquest és el darrer i el primer a la vegada. I el títol correspon exactament a l’article que escriuré a continuació, ja que per a l’anterior, hagués estat més encertat: Tots els partits diuen que hi han guanyat, amb la sentència, fins i tot, ERC, per haver aconseguit més independentistes. Fetes aquestes explicacions, he d’expressar que volia posar de manifest la dificultat que té l’espècie humana per admetre que s’equivoca, per admetre la culpa de certes accions. Això m’ho va recordar el tràgic accident de Castelldefels. Certes reaccions que es varen manifestar als mitjans de comunicació, cercant culpables en el tren que passava a tota velocitat o a l’Administració per manca de senyalització o portes tancades, m’hi va fer pensar.

            Faré una mica de confessió pública, que és en l’única que crec, les privades al psiquiatra, sobre el meu aprenentatge de tenir la culpa, que pot ser una mica exagerat, que fa que per contrast, vegi que quasi ningú no la vol. De petit vaig aprendre, pot ser que malament, no dic que sigui al contrari, que de les accions se’n derivaven conseqüències. Si aquestes accions les realitzava jo i no corresponia fer-les, si en seguia una mala conseqüència jo era l’únic culpable. Si a aquestes conseqüències les seguia un càstig, encara que només fos una bona renyada, les amagava, perquè no es coneguessin, però mai no vaig cercar un altre culpable. Posaré un exemple: quan tenia 12 o 13 anys, anava a l’escola en bicicleta i tenia ordenat que en acabar les classes havia d’anar cap a casa, però alguna vegada anava a un velòdrom a fer voltes amb la bicicleta. Un cop vaig caure i em vaig fer mal a un canell. Vaig patir el mal durant més d’un mes sense dir res a casa, per por de la renyada i perquè havia interioritzat que era culpa meva. Com aquest exemple en podria contar uns quants.

            Per contrast, quan tenia trenta anys i escaig, vaig ser president, sí, devers els trenta anys vaig ser president, administrador i secretari d’una comunitat de propietaris de 13 veïns. El càrrec el vaig exercir durant 12 anys. El meu lema era que els veïnats no es barallassin entre ells, i que si tenien res a dir, m’ho diguessin a mi i que actuaria com a intermediari, puix que no em corresponia barallar-me amb ningú, ja que sempre actuava com a president i no com a veïnat. Em varen denunciar renous que feia un veïnat en celebracions de festes, molestant el del pis de davall; tirar cendra de cigarrets o escopinades damunt la roba estesa; tirar pinyols de pruna damunt el capó del cotxe, etc. Se sabia cert qui havia estat quan m’ho denunciaven. Llavors, jo anava a aquella casa, i els demanava que per favor no repetissin les incivilitzades accions, i mai no vaig trobar un sol veïnat que reconegués haver-ho fet. Sempre em deien que ells no havien estat. Igualment m’ha passat a l’escola o a l’institut. Si no aglapeixes l’alumne en la mala acció, sempre et neguen haver-ho fet. L’assumpció de la culpa és inexistent en la societat actual i d‘això em deuen saber molt els i les jutges, quan es troben jutjant els delinqüents comuns o els polítics corruptes.

            Després de passar el desgraciat accident, es va cercar primer si el culpable seria el conductor del tren, més endavant si estava ben senyalitzat el pas soterrani, després se cercava per què estava tancada la porta al pas elevat. També algun ambaixador dels països llatinoamericans, que hi tenien alguna víctima, cercava responsables. La culpa s’havia de trobar a alguna part i no se cercava a la lliure determinació de tirar-se a les vies que estaven més de mig metre per davall la superfície de la vorera, però que només estaven a cinc o sis metres de l’altre costat, quan si havies d’anar pel pas soterrani, a pas lent, perquè hi havia molta de gent i recórrer 40 o 50 metres per arribar a al mateix lloc. Cada dia abans i després de l’accident es veuen persones i grups de persones que travessen impunement les vies del tren. Quan torni a ocórrer una altra desgràcia, tornarem a cercar responsables que això hagi ocorregut. O demanarem un guàrdia cada 20 metres amb una porra perquè impedeixi el pas als qui no tenen ganes de creure, tot menys aprendre a fer el que correspon fer. I això és ben general tant per a vianants com a conductors en el passos semaforitzats.