Dilluns, 21 de juny de 2021 - Edició 1061
La República

La covardia de morir a Venècia

“La mort a Venècia” és una excel·lent novel·la curta de Thomas Mann, recomanada a tots aquells que cerquin en la lectura quelcom més una simple història, i que es prenguin […]

Avatar
Albert Puig 13/02/2014

“La mort a Venècia” és una excel·lent novel·la curta de Thomas Mann, recomanada a tots aquells que cerquin en la lectura quelcom més una simple història, i que es prenguin l'exercici de l'autocrítica com un requisit fonamental en el seu dia a dia. 

Com aquestes dues qualitats no són abundants entre l'espècie humana, i estan en greu perill d'extinció a Catalunya, penso que aquesta novel·la acabarà podrint-se en les prestatgeries de l'extensa (i cara) xarxa de biblioteques públiques del nostre país, on per cert, és més fàcil trobar-la traduïda a l'espanyol que a la nostra llengua.
A “La mort a Venècia”, Thomas Mann ens presenta un escriptor alemany, Gustav von Aschenbach, que angoixat per la incapacitat de fer front a les seves relaciones personals i professionals, acaba fugint en busca d'inspiració i tranquilitat, i s'instal·la en un luxós hotel d'una illa veneciana. 
L'escriptor para atenció en un altre client, un jove polonès instal·lat amb la seva família, d'aspecte androgin i d'una gran bellesa, pel qual comença a sentir una atracció que acaba turbant-lo fins al punt d'acabar platònicament enamorat, malgrat les contradiccions dels seus principis i les seves conviccions morals. 
La seva supèrbia i la por a un rebuig actuen com a castradors de la voluntat d'en Gustav, que s'autoimposa un distanciament, fins al punt que en tota la història ni tan sols arriba a establir contacte verbal. Aquesta castració duu a l'escriptor a un trastorn obsessiu pel jove, a qui segueix a tot arreu des de la distància. És tan intens el seu sentiment que, assabentant-se abans que ningú d'una epidèmia de còlera que les autoritats locals amaguen per por a espantar els turistes, no tan sols amaga la informació als clients de l'hotel, sinó que desobeeix les recomanacions de fugir de Venècia, i acaba morint a la platja mentre contempla extasiat al jove polonès. 
Arribats a aquest punt, el lector d'aquest article es deu estar preguntant: “què redimonis fa aquesta història enmig d'un portal polític? Ras i curt: en Duran i Lleida em fa pensar en l'escriptor de Mort a Venècia. Homosexual? No, bé, no ho sé, però se me'n refot la seva condició i vida sexual. I agafo en Duran i Lleida com a símbol que representa un determinat perfil de gent de la nostra societat. 
No puc evitar pensar que en algun moment recent i contra la seva voluntat, enlloc d'un jove polonès, ha estat la independència la que ha fet trempar en Duran; que les fortes conviccions morals i la seva autodisciplinada existència li impedeixen prendre contacte físic amb el sobiranisme; que el seu platònic amor per la independència és tan obsessiu que ejacula en la intimitat; que les institucions espanyoles estan tractant d'inocular el còlera en la nostra societat i que aquestes aparicions d'en Duran de cada deu o quinze dies als mitjans són els símptomes d'una malaltia que mica en mica l'està matant en la seva particular i espanyolitzada platja de Venècia. 
Mort a Venècia fou magistralment portada al cinema per Luchino Visconti, que acompanyà les imatges amb la força de la música de Gustav Mahler, en particular de l'addagietto de la seva símfonia núm. 5. Algunes veus opinen, sense fonament, que Thomas Mann ens va inspirar en la vida del compositor, i d'aquí la semblança del nom de l'escriptor. 
Nascut en una família jueva de Bohèmia, de ben petit Mahler va començar a endinsar-se en el món de la música, i als 14 anys va anar a viure a Viena en ser admès al conservatori. Va dedicar-se professionalment a la direcció d'orquestra, dedicació el va acabar esclavitzant fins al punt de causar-li insatisfacció, en no deixar-li prou marge per dedicar el seu temps a la composició. La seva condició de jueu provocava el rebuig a ocupar llocs de prestigi, i es va acabar convertint al catolicisme per poder accedir professionalment als millors llocs. No obstant, a major part de la seva obra no va ser reconeguda en vida per la crítica, i tot i la seva conversió, no va poder evitar ser objecte de les persecusions antisemites. 
Són comparables Gustav von Aschenbach / Duran i Lleida / Gustav Mahler ? Jutgeu vosaltres. 
En tot cas em sembla preocupant que hi hagi gent que prefereixi consumir emmalaltit la resta dels seus dies abans que fugir d'aquella Venècia en que buscaven inspiració.