Divendres, 22 d'octubre de 2021 - Edició 1184
La República

El carrer de la Costa

Avui corria la brama per la xarxa. El projecte de remodelació del carrer de la Costa en preveu l’anivellament amb la supressió de la seva panxa típica i l’eliminació de […]

Miquel Estruch
Miquel Estruch 19/02/2009
Avui corria la brama per la xarxa. El projecte de remodelació del carrer de la Costa en preveu l’anivellament amb la supressió de la seva panxa típica i l’eliminació de les voreres, per tal de fer-lo accessible.

Aquest projecte s’emmarca dintre del paquet d’actuacions urbanístiques que l’Ajuntament va aprovar per dur a terme amb el fons especials que l’Estat injectarà als municipis. O sigui, que la cosa va per la via ràpida i sembla que ben aviat s’adjudicarà l’obra per iniciar-se tot seguit.

Ja m’està bé que siguem eficaços i diligents en tirar endavant tots aquests projectes. No m’hi oposo pas, ans al contrari. Ara bé, voleu dir que ja ho fem bé això?

Hem tornat a posar el dit a la nafra oberta de Dalt la Vila i ho tornem a fer, d’esquena als veïns i jo diria que, aquesta vegada, fins i tot d’esquena (o si més no, de canto) del propi govern municipal.

Tenim la Gerència Tècnica de Dalt la Vila escapçada i inoperant. Mentrestant, totes les decisions que afecten el desenvolupament urbà en el marc del PEMU es prenen directament des del departament d’urbanisme. Naturalment, els criteris que es fan servir per prendre les decisions corresponents són exclusivament de caire funcional, urbanístic i estrictament normatiu. Com ha de ser.

Al departament d’urbanisme hi ha tècnics molt ben qualificats i de llarga experiència professional. Són bons en la seva feina i saben fer-la. Ara bé, apliquen criteris estàndards en la solució de problemes que són d’una especificitat única a la nostra ciutat.

Vull dir…cal que el carrer de la Costa sigui plenament accessible? N’estem segurs? A algú se li ocorreria de posar un ascensor al campanar de Santa Maria? O de posar pantalles reproductores i sensors a les cantonades perquè els sords (ui! perdó…volia dir discapacitats auditius) puguin gaudir del so de les campanes? Ja sé que exagero i que faig brometa de coses serioses, però és que de la caricatura en pot néixer l’exemple.

A veure si ens entenem. Si el Dalt de la Vila és singular a Badalona, el carrer de la Costa ho és a Dalt de la Vila. Explica la nostra història com cap altre carrer de la ciutat. Si ens el carreguem per fer-lo funcional i normativament accessible, obrim les portes a poder fer del carrer de Dalt una via ràpida o de proposar una piscina olímpica al pati de la rectoria. Campi qui pugui!

El debat urbanístic a Dalt la Vila pivota sobre què cal prioritzar, o bé la realitat històrica o bé la funcionalitat.  I encara més: Cal aplicar el mateix criteri a tot el barri? La necessitat d’aquest diàleg constant entre la realitat funcional actual i el valor de preservar el llegat històric, reafirma i posa en valor l’existència en plena operativitat de la Gerència Tècnica de Dalt la Vila. Per no parlar (perquè mereix tot un altre capítol) dels aspectes socials, econòmics i de promoció del barri.

Dit això, caldria preguntar-nos si hi hem de posar un arquitecte al capdavant. Jo opino que no, que d’arquitectes ja en tenim, i de bons, a Urbanisme. Si en tornem a posar un altre a la Gerència, estarem duplicant funcions innecessàriament. I ja se n’ha vist els resultats. A l’experiència em remeto i a la complexitat del barri que depassa, de bon tros, els aspectes estrictament lligats a la llosa i el totxo.

Penso que cal posar-hi al front algú d’un perfil humanístic que sigui capaç d’interlocutar bé entre l’administració i els veïns i que faci de contrapunt, amb aportacions tècniques d’un altre caire, als criteris estrictament urbanístics.

A tot això em podeu dir….”molt bé, molt bé, però mentrestant, què fem amb la patata calenta del projecte del carrer de la Costa que és a punt de ser licitat?”

Jo tinc clar què faria: Aturar-lo i parlar-ne.

Les presses mai són bones conselleres i encara menys quan, per matar el cuc de la gana,  es fan servir per picar les engrunes que ens llencen d’un pa que era nostre.