Dilluns, 21 de juny de 2021 - Edició 1061
La República

La corona mou fitxa

Ahir, com tots ja segurament saben, el rei Joan Carles I va abdicar en favor del seu fill.La notícia, òbviament, ha sacsejat el panorama polític i ha monopolitzat tots els […]

Oriol Bosch
Oriol Bosch 03/06/2014

Ahir, com tots ja segurament saben, el rei Joan Carles I va abdicar en favor del seu fill.La notícia, òbviament, ha sacsejat el panorama polític i ha monopolitzat tots els titulars, editorials i opinions. No és per menys, l'abdicació de Joan Carles pot ser molt possiblement l'esdeveniment polític més important que s'hagi vist en molts anys, no és broma.
La carta de l'abdicació era una jugada gelosament guardada, una carta que es tenia que guardar fins que no fos imprescindible, així doncs, val la pena no subestimar el moviment i intentar aprofundir en ell.

L'Estat espanyol és un sistema molt ben lligat i, a dalt de tot, s'hi troba el rei. La seva figura ha sigut durant anys una figura d'unitat i de consens però, també, ha sigut la de la continuïtat, aquella figura que president rere president es mantenia. Així doncs la caiguda de la seva figura només es pot entendre com a absolutament necessària per a preservar el sistema.
El panorama polític actual pot ser fàcilment comparat a altres del passat en els quals, per dissort, han sigut les armes les que han acabat portant l'estabilitat al sistema. Quan el sistema comença a trontollar es produeix un auge dels extrems (sobretot l'extrema esquerra) i del separatisme, la història és cíclica.

Un punt clau per entendre el moviment és el fet de que aquest procés de transició porti preparant-se des de fa bora sis mesos. Aquesta dada ens indica que no es tracta únicament d'un relleu generacional, sinó de l'inici d'un pla molt concret i ben preparat, que connecta la casa real amb la política i, també, amb els grans empresaris.
Observem el moment elegit per ser anunciat, gens casual: passades les eleccions europees. El 25M va ser la prova de foc pel sistema, però també va ser el punt i a part de la vella estratègia. Ja han caigut Rubalcaba (que ja n'estava al corrent de l'abdicació) i el rei, els únics que podien caure i seguir mantenint l'estabilitat del sistema (Rajoy és, encara que sembli broma, la peça clau, l'home imprescindible).

Enmig del descrèdit general dels grans partits i de la casa real, el príncep Felip ha estat l'elegit per liderar un nou procés de renovació del sistema, d'aquest oxidat Estat. No ens enganyem, però, quan les renovacions del sistema venen del mateix cor del sistema, per força, no poden deixar de ser cosmètiques o, com a molt, quirúrgiques.

Tot amb tot, Felip VI serà l'encarregat de buscar complicitats, d'intentar recol·locar el centre de la política espanyola i de re-encaixar Catalunya al projecte comú.
Perquè, no ens enganyem, Catalunya és un main theme en l'agenda. Si bé Catalunya no és l'únic repte al que s'enfronta el sistema, si que n'és el més immediat (com bé apunten ja els mitjans internacionals). En cinc mesos L'Estat s'enfronta a la possibilitat de desintegració, s'enfronta a perdre bora 1/4 dels seus ingressos. Ara comença l'ofensiva (aquest cop amable).
Amb els comicis espanyols prou lluny, el govern serà capaç de canviar de discurs i d'oferir, ajudat de Felip VI i dels cercles de poder econòmic, alguna oferta a priori suficientment suculenta com per posar a prova el compromís de CIU (i la seva estabilitat interna).

Des del govern espanyol saben que, si bé a hi ha una majoria solida a favor de la independència, també és una majoria molt recent, poc assentada. Aquestes majories mogudes per l'interès i la desafecció no són majories convençudes, sinó majories fluctuants. Ho saben i atacaran per aquí, serà un doble atac: atacaran al partit que capitaneja el procés (CIU) i als independentistes de nova fornada. I ho faran amb amabilitat, amb voluntat de diàleg.
Però no caigueu a la trampa i no deixeu que hi caigui cap conegut. Hem de mantenir la serenor i el cap fred. Observant bé la nova cara amable del sistema podrem veure-hi al darrera les orelles del llop.

Estiguem contents, perquè aquesta és la seva última carta, un moviment a la desesperada. Hem col·laborat en gran part en fer caure al rei d'Espanya, seguim endavant i fem caure els últims ponts que ens lliguen a aquest Estat arcaic i dèspota.

Siguem forts, siguem molt forts.