Un dels problemes més greus de la nostra societat catalana, i més ara amb aquesta crisi estructural tan brutal i amb l’augment espectacular de l’atur, és la lluita irracional – ferotge i antisocial – pels serveis públics ( socials ) entre la població autòctona pobre i la població immigrant . Aquesta és una qüestió molt vidriosa que cal evitar si volem mantenir la cohesió social a casa nostra .
De fet, un dels punts importants del Pacte Nacional per a la Immigració diu específicament que cal evitar, de totes totes, la competència pels serveis socials. Ara cal passar de la teoria a la pràctica . Aquest és un apartat que, a més, comporta que molts ciutadans , automàticament, es posin a pensar malament i a acusar, d’una forma transversal els poders públic de tots els mals. És més, això significa, massa vegada una mena de promoció del racisme i la xenofòbia ( tots hem escoltat, massa sovint, aquells insidiosos comentaris de carrer que les ajudes socials només tenen com a destinataris els immigrants) en amplies capes de la població que no són necessàriament d’extrema dreta .
No hi ha dubte que davant d’un augment de la pobresa generalitzada, i aquest és un gran maldecap per a totes les administracions, els serveis públics , els serveis socials s’haurien d’incrementar i , alhora, controlar millor a qui van destinats ; encara que, la condició indispensable de tot plegat rau en un bon finançament i , sobretot, de com surti la sentència de l’Estatut. És a dir, que la reivindicació d’una major sobirania -social , econòmica i política – per a casa nostre és l’única vida efectiva per evitar aquesta malèvola competència antisocial i, lògicament, per soldar definitivament la cohesió social catalana
