Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

La cirereta que li va faltar al pastís

Si la Llei Bosman s’hagués avançat cinc o deu anys, algú dubta que Déu hauria cridat René Higuita al seu costat? Efectivament, només les restriccions en l’alineació d’estrangers varen impedir […]

Rival Petit
Rival Petit 06/03/2009


Si la Llei Bosman s’hagués avançat cinc o deu anys, algú dubta que Déu hauria cridat René Higuita al seu costat?
Efectivament, només les restriccions en l’alineació d’estrangers varen impedir que René Higuita fes el Dream Team més espectacular del que va ser. Això sense desmerèixer el gran Andoni Zubizarreta, peça importantíssima en tots els títols que es varen assolir, com Valdès n’ha estat en tots els que s’han aconseguit i en serà en tots els que s’aconseguiran, malgrat els aspersors compulsius de vòmits dels subnormals de la grada culé i de la premsa esportiva.

Però, no ens enganyem, Zubi era l’aportació de Terry Venables al Dream Team. Un intrús. Com Alexanko. Com Julio Alberto i Carrasco. Fòssils d’un món feliçment perdut. Sempre he pensat que la foto de Wembley la va esgarrar Alexanko en recollir una copa que políticament no li pertanyia. Aquella copa era de Joxe Mari Bakero.

Zubi era un porter d’àrea petita, l’amo per dalt, amb bona col·locació, segur. Però a l’home se li destirotaven els aparells en sortir del seu clos.

Higuita sumava als seus reflexos sota els pals una habilitat amb la pilota als peus que ja voldrien la majoria de defenses de la lliga espanyola. I a aquestes aptituds hi sumava una audàcia insòlita per treure la bimba controlada des de darrere empenyent l’equip cap endavant com ho faria Rafa Márquez. El porter total, nascut per jugar a un equip total. I aquell equip era el Dream Team de Johan Cruyff, com ja és admès avui per tots els corrents historiogràfics del barcelonisme tret, és clar, del revisionisme obscurantista, aquest darrer residu paraintel·lectual generador del totalitarisme nunyista que va encimbellar el barcelonisme a les més altes cotes de la barbàrie. La raó i la llum no són infal·libles i no poden aspirar al triomf absolut. Romanalles de l’obscuritat com el creacionisme, el revisionisme nazi o el Grup Godó, en són les proves.

Sí, Higuita era la cirereta que li mancava al Dream Team. Per les seves formes i el seu aspecte hauria topat aviat amb la mateixa ultraortodòxia opusdeista que va arribar a obligar un jugador (Cleo) a casar-se per desmentir els rumors sobre la seva homosexualitat. Hauria estat complicat que aquests pertorbats s’avinguessin a acceptar el fitxatge i l’operació hauria hagut de requerir que Déu s’imposés sobre les legions d’íncubs i súcubs de la cort del Maligne i els seus enviats a la terra armats amb un Word o una Olivetti per intoxicar sobre les activitats empresarials d’Higuita a Colòmbia. Sí, el més possible és que hagués estat un fitxatge frustrat, com també és possible que jo només em faci palles mentals. Però, si Déu va ser capaç de desterrar el gran Zubi del seu regne per cedir-ne la custòdia a Busi-solutions per les seves pressumptes habilitats amb la pilota als peus, per què no pensar que Higuita hauria pogut tenir un lloc entre els escollits?