Amb decisions preses com la darrera, fent recaure les males gestions de la banca, a partir d'ara, en els seus accionistes, però també en els bonistes i, finalment, “castigant” a bona part dels estalviadors que hagin procurat arreplegar més dinerets, no es creen les simpaties que tindrien mides contundents contra els seus dirigents, únics responsables dels seus resultats.
Manquen passos decidits i valents que facin confiar i avançar el que no és més que una Unió Monetària cap a una Unió Financera i Fiscal. De no produir-se, la Unió Europea està condemnada a no ser completa, a no ser-ho a tots els efectes,… A no passar dels acords econòmics i, desitjablement, lleis fiscals comunes. A Europa hi ha masses diferències, tan política com culturalment parlant, i masses sensibilitats pròpies que mai cediran el “protagonisme” a una representació aliena.
Mentrestant, s'hi van afegint els que han anat fent els deures marcats per estar-hi a ple dret, i amb dret als ajuts pel seu desenvolupament que, fins fa ben poc, han anat gaudint altres estats, com per exemple l'espanyol i que ara, en benefici dels nous incorporats, hauran d'aprendre a prescindir-ne.
Des de l'any 2004 n'eren 27 els països integrants però a partir d'aquest 1 de juliol ja en son 28, amb la incorporació de Croàcia… I és en portes de fer-ho, segons les meves notes, Islàndia… Sèrbia, Letònia… I, amb ganes d'entrar-hi, Turquia, ARYM (Macedònia), Montenegro… Albània, Bòsnia Hercegovina… Kosovo -amb permís de tres o quatre estats que no ho deixen fer possible, entre ells España-… i Andorra.
En aquests moments, de crisi financera molt generalitzada i d'una confiança nul·la en la política -perdó, en els polítics-, pot ser no seria el millor moment d'augmentar el nombre de “socis” que, qui més i qui menys, i només entrar, necessitaran d'un bon feix d'ajuts.
Però, la cadena és així. Qui te el poder per fer-ho, ajuda però posaunes condicions amb un plaç de caducitat i si durant aquest temps s'ha utilitzat per acostumar-se a viure amb aquestes “subvencions”, i a damunt “fardar”, en lloc d'invertir-ho correctament en objectius, control, incentivació i formació per prosperar de veritat, arribat el moment toca patir.
Escrivint aquest darrer paràgraf, no se perquè, però és que hem sona molt i molt… i no parlant de la Unió Europea, precisament.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
