(Publicat a “El Punt Avui” el 24-Gen-12)
Les doloroses, importants, pertorbadores i imprescindibles retallades estan generant una onada de dolor i rebuig social, multiplicada perquè representa un canvi de paradigma. Durant molts anys, totes les administracions ens han acostumat al plorar com a eina de feina. Manta vegades hem contemplat estupefactes com, quan semblava que els pressupostos no donaven per més, una bona cridoria i campanya de pressió aconseguia que, talment com la bota de Sant Ferriol, que no para de rajar mai, màgicament apareguessin nous diners per aquell fi. Com que ningú és idiota, un cop constatat que aquesta era la manera de funcionar, tothom s’ha aplicat intensament a utilitzar-la.
El mecanisme mental que això ha enfortit és: no cal patir, aconseguirem el que volem simplement a base de plorar més. Això desactiva la mentalitat de que és un mateix que ha de procurar per un mateix, i no esperar que l’administració li resolgui la vida, i reforça la dependència de l’administració, mentre s’afebleixen els mecanismes que permeten que una societat sigui vital i funcional sense una administració omnipresent. Així, la crisi actual, arriba quan la dependència colectiva de l’administració al nostre pais ha arribat al seu grau màxim.
La bona noticia és que l’status quo només es revisa sota una bona sotragada com la que ara patim, i potser això ens estalviarà caure a les espirals de decadència irreversible a les que les societats cauen quan passen a creure que els hi correspon tot per dret de naixement, i no simplement allò que és possible, i esdevenen incapaces d’assumir la realitat. Un exemple ben proper i recent de com de malament es pot arribar a anar per aquest camí, és Grècia, els ciutadans de la qual es revolten davant de les retallades i exigeixen que res canvii, quan cada any gasten més del que ingressen i estan endeutats fins al coll. Fa més pena que res quan culpen a la banca dels seus mals. És cert que els interessos dels diners que els hi presten són desorbitants, però això no passaria si no en necessitessin, de prèstecs. El mal és la seva necessitat inexorable de prèstecs que, combinat amb les mentides de la seva comptabilitat nacional i la seva incapacitat de reajustar les seves expectatives amb la realitat, fan que tothom s’ho pensi molt abans de deixar-els-hi diners (de forma justificada com ara es veu, car tots els prestadors de Grècia han d’afrontar una quitança del 50%).
Però tenim exemples encara més extrems. I si una societat pogués proveir sempre a tots els seus ciutadans prou ingressos com per a viure sense fer res del bressol a la tomba? No seria aquest l’ideal d’una societat depenent de la seva administració? Això és dona als Emirats Arabs, gràcies als seus petrodolars i a la reduida població autoctona, i en podem analitzar les consqüències reals, no les teòriques. Els emiratis, amb un teixit d’ajudes, subvencions i serveis subvencionats, poden viure bé sense gaire esforç tota la seva vida. Això que pot semblar un somni, s’ha convertit en un malson per als seus dirigents car, inexorablement, els seus ciutadans s’han acostumat a aplicar la llei del mínim esforç i ara el problema és com aconseguir que es treguin la son de les orelles i treballin per a un demà millor, tant per a ells com per al seu país. Tots es redueixen a parar la ma i viure de la moma.
Tendents per natura com som a aplicar la llei del mínim esforç, i a acostumar-nos-hi si ens deixen fer-ho, sembla que per a rutllar, ara i en el futur, les societats necessiten una certa combinació de pastanaga i bastó. La sensació de que l’estat pot proveir els mínims per als més desproveits i una bona plataforma comú d’oportunitats per a tots, i poca cosa més. L’altre camí porta a societats dependents, desactivades i, el pitjor de tot, i senyal d’irreversibilitat del procés, incapaces d’assumir la realitat.
