Dijous, 29 d'octubre de 2020 - Edició 826
La República

La banda del Piolet mediàtic.

Iniciativa, és un partit que pot agradar més o menys, però sense dubtes és l’hereu polític del PSUC, un partit que fou central en la part final del conflicte armat […]

Gustau Navarro Barba
Gustau Navarro Barba 21/07/2015

Iniciativa, és un partit que pot agradar més o menys, però sense dubtes és l’hereu polític del PSUC, un partit que fou central en la part final del conflicte armat contra el feixisme espanyol del 1936 així com durant el franquisme i els primers anys de la transició. Milers de persones van veure en el PSUC un instrument polític que oferia la possibilitat d’unir el redreçament nacional de Catalunya i la defensa de les classes populars catalanes, un full de serveis al país que ningú amb dos dits de front pot negar o amagar.

Però aquell històric partit tenia dues “animes” en el seu si que es manifestaven en moments claus de la seva historia, per un costat podíem trobar homes com el reusenc Miquel Serra i Pàmies, fundador del PSUC, que passant-se per la barretina les ordes del PCE i del Komintern es va negar a dinamitar Barcelona abans de l’entrada dels feixistes, va salvar literalment la ciutat de la destrucció, fet que li va costar la tortura, la presó i un judici per traïdor al comunisme. A la Lubianka, la seu dels serveis secrets estalinistes, mentre esperava un judici exigit pel PCE, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de l’edifici. Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona i de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil.

El PSUC donava aquest tipus d’homes i dones, fidels al país i a les seves classes populars, però al mateix temps amagava personatges que col·laboraven a l’extermini físic d’aquells que des de l’esquerra no combregaven amb les rodes de molí de l’estalinisme i amb un PCE que volia literalment la desaparició de qualsevol organització catalana. L’assassinat d’Andreu Nin restarà sempre una taca imborrable dins la trajectòria política del PSUC, així com el lliurament de Camorera als franquistes acusat de “titisme” per què defensava una política nacional per l’organització dels comunistes catalans. Per no parlar la vergonya de tenir un Ramon Mercader assassinant a cops de piolet Trotski a Mèxic, això si ara té l’honor d’estar enterrat al Cementiri de Kuntesol on disposa d’un lloc d’honor al museu dedicat al KGB.

Aquesta dualitat històrica del PSUC ha tornat aquests dies dins el seu hereu polític Iniciativa, ho ha fet certament amb una gran virulència contra Raül Romeva, no a cops de piolet físic, els temps han canviat, però sí que tota la bilis del piolet mediàtic ha esclatat contra Romeva per la “traïció” d’encapçalar la llista independentista de les Entitats més Esquerra i Convergència, i trencar així amb la falsedat que l’esquerra catalana és mort de les ganes d’anar del bracet del periodista a sou de la televisió iraniana Pablo Iglesias, posant en evidencia que des de l’esquerra en som multitud els que no estem disposats a noves fantasmades zapaterils “Te queremos mucho José Luis (poseu Pablo) pero queremos más a Catalunya” a les quals els Herreres, Albanos i Camats ens volen portar. Amb l’honestedat que el caracteritza, ni una sola vegada he escoltat Romeva atacar els seus excompanys, al contrari ha defensat públicament que no són un enemic a batre, fet que l’honora personalment i és una mostra d’intel·ligència política. Al contrari des de les pàgines de Treball, l’històric diari dels comunistes catalans ara en format digital, l’etern diputat Jaume Bosch vol donar lliçons d’ètica “Jo penso que els que porten anys en càrrecs públics s’haurien d’aplicar un principi ètic: el de no presentar-se en altres llistes si es pren la decisió d’abandonar el partit en el que s’ha militat durant anys. Admeto que a algú que té 44 anys no se li pot exigir el mateix que a algú de més edat, però en tot cas l’opció ètica hauria d’implicar un període llarg d’abstenció electoral.” No deixa de sorprendre les lliçons d’ètica d’una persona que viu des de fa 25 anys d’encàrrecs polítics i que és segons la terminologia de Podemos, aliat de l’ànima d’Iniciativa, un representant de la casta política. Afortunadament per l’esquerra catalana i pel conjunt del nostre país els temps han canviat, la banda del piolet, encara que sigui en el seu format mediàtic, no és més hegemònica i ja no poden continuar enganyant amb fantasmals federacions espanyoles i la monarquia borbònica, com van fer del bracet dels franquistes durant la transició. Espanya és un projecte polític oligàrquic i és irrecuperable per la democràcia i la llibertat. 

Relacionats