No vull ser analista (tampoc crec que en tingui fusta) i, de fet, poques ganes tenia de parlar-ne. Pero els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, fins i tot TV3 (TVE3?) minuts abans de que el discurs fos emès per primera vegada. La paraula d’aquest discurs és “realisme”, però utilitzat en benefici propi, en atac directe al què totes les forces polítiques del nostre país han anat desgranant aquests últims dies (menys els cireretes i els Cs, obvi). En Montilla ja ha dit la seva… i, sincerament, no em sorprèn.
Clar que abans de parlar del què va dir, bé val la pena recordar com es mou l’individu aquest davant de la càmara. No en sap. Gens. Si a en Pasqual se li recordava sempre aquella iniciativa pròpia per la beguda, en Montilla anit semblava un dels anònims… balancejava el cos de dreta a esquerra a vegades temorosament, com si no fos capaç d’estar-se d’empeus. Pot ser li feia por que la senyera col·locada darrera seu li restés protagonisme i anava tapant-la amb tot el seu cos, ara sí, ara també. Algú li va dir que les mans podien jugar un paper fonamental i expressiu i es va passat llarga estona intentant fer coincidir cadascun dels cinc dits d’una mà amb l’altre, utilitzant alguns gestos sovint de manera poc adecuada. És d’aquells a qui els “trajes” no els senta bé. Això, amb el seu pobre vocabulari (es notava que habia après noves paraules i que volia fer-les servir, sigui com sigui, fins i tot amb una entonació massa forçada), feia que sovint em donés la sensació que utilitzava les mans per enfatitzar no pas parts del discurs, sino més aviat el seu èxit personal quan aconseguia dir alguna paraula en català que fins alehsores desconeixia totalment.
Però el missatge d’en Montilla va ser molt clar: “hem de ser realistes”, llàstima que, per això, ell entenia que a tomar pel cul la via sobiranista (tampoc no sé pas què esperava). Ens volia fer entendre que era millor estar com estem, lligats al govern espanyol i esperant que es compleixin les paraules d’un equip mentider, que no pas lluitar i cambiar les coses en benefici propi. Quan afirma que “la Catalunya de demà serà més forta”, afirma de fet que la Catalunya d’avui és un desastre. Coi, doncs és la Catalunya que els seus han anat gestionant durant aquests últims anys. Torna a fer entendre que ell no comparteix gens el treball del seu successor, en Maragall. I ja no parlo de quan va demanar “paciència”… una medalla ens haurien de donar!
El “realisme” que ahir en Montilla formulava no és el mateix realisme que molts, o això crec, veiem. Sí, estem fotuts. Tenim moltíssims problemes. Masses (i, si no, ja els buscariem). Portem molts anys més o menys així, i no per això ara trobaràs la sol·lució. No n’hi ha. És com quan cansat de treballar de sol a sol per un sou minse, al final aconsegueixes que el cap et pagui més… però poc tardarà el cap a dir-te “ja que et pago més, treballa encara més”. El realisme d’en Montilla passa per o bé treballar més (la via fàcil) o bé renunciar a la pujada de sou (tot dependria del què digués la seva dona, de nom PSOE) i tornar a l’status quo original. No, es pot plegar, cambiar les normes i tornar a començar. Perquè tornar a començar és possible i fins i tot desitjable.
Les teves paraules confirmen el què molts sabiem: no saps què significa ser President (amb majúscules). De fet només presideixes (en minúscules). Espero que, quan hi hagi eleccions, surtis escamat de la Generalitat. Sigui com sigui. T’hi tregui qui t’hi tregui. Més igual. Vull que surtis, i que desapareguis dels anals de la història. Que passis sense pena ni glòria… que siguis el primer ex-president (en minúscules) de l’era moderna a qui ningú demanarà la Creu de Sant Jordi (però clar, si en Maragall l’aconsegueix, tu tampoc tindries perquè no). M’agradarà veure’t el 2014, quan el referèndum dongui pas a un nou punt d’inflexió. A un nou realisme. I estic convençut que marxaràs. Que fugiràs. Que et sentiràs poc acollit aquí a Catalunya. Faràs bolos per les teves terres natals intentant-he convertir en un màrtir de la causa espanyola. No hauràs entès res, perquè prefereixes mirar-te el melic, que és més aprop de la “realitat”. Això et passa per ser baixet… i no pas d’altura.
