No es ven res, no es compra res. Els que volen comprar volen comprar baratíssim i vivim immersos en una economia d’encefalograma pla. El model econòmic que ens sustentava agonitza. I amb l’economia s’extingeix també un model polític que ha perviscut a España durant setanta anys. Estic parlant del model integral franquista nascut amb la massacre del 36-39 i que ha sigut el sistema que ha controlat les nostres vides en més o menys mesura des d’aleshores fins avui.
Crec que el franquisme sociològic ha estat el sistema essencial de l’estat español. Nascut a la trinxera feixista, aquesta perla blava va madurar com a ideologia en el sí de l’ostracisme obligat que patí la península ibèrica durant la postguerra europea. Aïllat del món, el franquisme es va anar consolidant nacionalment a punta de pistola i a punta de talonari, amb una versió particular de la Rerum Novarum, encíclica del papa Lleó XIII de l’any 1891, com a llibre roig. Si els nazis van manar onze anys i el fascio italià vint, el nacional-catolicisme español va ser al poder durant 40 anys amb aquest nom i com a sistema heretat consuetudinari 30 anys més. El franquisme sociològic gràcies a successives transformacions que arriben fins als nostres dies ha anat dirigint la societat española a vegades per la força de la violència i en d’altres per la tolerància oportunista, els diners i els mitjans.
Com en seríem de diferents tots plegats, els fills de la postguerra i els fills dels fills i els nets i besnéts de la postguerra, si el franquisme no hagués trobat còmplices que li donessin de mamar des del bressol a la hiperbandera rojigualda de la Plaza Colon de Madrid. No obstant seria injust negar la capacitat creativa i regeneradora del franquisme sociològic en sí mateix, la seva manera espavilada d’administrar al llarg dels 70 anys l’equilibri entre el principi ultra liberal del laissez faire laissez passer incontrolat i la Rerum Novarum, i l’hàbil utilització del partit únic primer i del bipartidisme després. Però tot té un final i no es pot pretendre viure eternament d’una filosofia política paternalista basada en la pandereta, el sol i el tocho, per molt que t’esforcis en gestiionar-la informàticament i per internet.
Kamikaze Zapatero
Doncs tot això que ha estat vigent entre nosaltres sembla que s’ha acabat. Davant de la crisi global i per ordre del centre de poder europeu – el Directori Juliana– l’spanish way of life s’ha de dissoldre. S’ha decretat una pena de mort eutanàsica de les lleis i costums que sustentaven el franquisme sociològic i el més espectacular de tot és que el paper de botxí d’aquesta complexa operació homicida li ha correspost al darrer defensor del modus vivendi que tots els implicats constitucionals de la transició van acordar reformar i assumir basant-se en la teoria del mal menor.
Sí, li ha tocat la rifa a un dels que millor ha defensat l‘spanish system amb la seva disfressa federal i socialdemòcrata, el president Rodríguez Zapatero. Ell és l’encarregat de tancar el cicle de manera inapel·lable, de desmuntar una llarga etapa que ha anat de 1939 fins a l’actualitat i que ha tingut cinc protagonistes que passaran a la història de la màgia social com els cinc mestres prestidigitadors, moderns continuadors del truc español franquista : Suàrez el transitiu, Calvo Sotelo el limitador, Gonzàlez el progressiu, Aznar el capitalitzador i Zapatero el prometedor. El sisè master és la carta alta d’una altra baralla.
És molt dur per a tots els sustentadors dels constitucionalisme español haver de destruir per ordres superiors allò que els ha donat tanta pau i tanta glòria, econòmica i política. I res podrà evitar-ho, ni la promesa d’un gol al darrer minut que és el que promet Rajoy. Però el paradoxal encàrrec d’enderroc del modus vivendi español que ha d’executar Zapatero té un perill gravíssim per a nosaltres catalans. Aquest suïcidi español forçós, l’harakiri del seu sistema orgànic, ens pot arrossegar també a la destrucció de Catalunya. O pitjor. Si es genera un pànic social, natural o induït, amb suma facilitat España pot caure en una etapa de saqueig i pillatge. Per tant, poques bromes. Podem ser envaïts de nou i això seria alguna cosa més que una derrota. Adéu Caixa, per exemple. No estem preparats per una ensulsiada d’aquesta mena. El 2014 seria infinitament més destructiu que el 1714.
Davant d’aquesta hipotètica perspectiva només em consola pensar que disposem d’una barca salvavides construïda entre tots– i ara amb un timó i tot al despatx de Palau!- i que amb aquesta nau salvadora podem enfilar el mar incert de la independència.
