Fa anys i panys, el Rector de Vallfogona prometia fidelitat a una dama fins que els ocells fessin els nius sota l’aigua, fins que la guineu dormís amb les gallines, fins que els bous volessin i fins que tantes altres coses impossibles tinguessin lloc.
Si un servidor hagués disposat de més temps lliure, potser hauria escrit un poema assegurant que mai no escriuria cap elogi cap a Justo Molinero, l’amo del grup TeleTaxi. Però ja se sap que la vida (i el futbol) és així, i que, quan menys t’ho esperes, els peixos poden lluir a les eternes altures, que no hi ha rival petit, que la torrada pot no caure pel costat de la mantega i un capellà pot ser ton pare.
I és seguint aquesta lògica murphyana que Justo Molinero ha fet un pas endavant i ha reclamat el vot a la consulta sobre l’autodeterminació a Cornellà, la seva ciutat. És un acte democràtic que no hauria ni de ser notícia, com tampoc és notícia quan algú, en unes eleccions autonòmiques, per exemple, diu que votar és un dret, i que estaria bé que hi hagués la màxima participació. De totes maneres, com que tenim la societat que tenim, que una persona no relacionada (en absolut) amb l’independentisme es mulli d’aquesta manera en una causa així la converteix en carn de titular als mitjans de comunicació.
Molinero, no us espantéssiu, no ho pas demanat el sí. Només anima la gent a expressar-se, a decidir el seu futur amb llibertat. I ens n’hem de felicitar. És una gran notícia. Podem fer debats infinits sobre si és millor seguir sent espanyols o francesos o si val més fer la nostra, i és probable que hi hagi bons arguments per les dues bandes. Aquest és el joc, no? Que el poble governi, que d’aquí diuen que ve el mot democràcia.
El que no he entès encara és cap dels arguments dels contraris a l’autodeterminació, o dit d’una altra manera, als que s’oposen a les consultes. Uns s’excusen en l’ara no toca pujolià, d’altres diuen que la preocupació de la ciutadania no és aquesta, i uns darrers es limiten a l’insult, al crit, a la prohibició o a la censura. Jo en dic por. Simplement por. Uuuuuuh!
Seguim, doncs, el messies Molinero. Convencem coneguts i saludats a acudir a les urnes —ja sigui el 25 d’abril, el 30 de maig (com a Sabadell), al juny o quan sigui— i que cadascú hi digui la seva.
Un cop tinguem això, ja esgrimirem els nostres millors arguments. I vés a saber, potser ens en sortim i tot. Jo tampoc havia pensat mai que els ocells farien els nius sota l’aigua, ni que la guineu dormiria amb les gallines, ni que els bous volerien, ni que acabaria elogiant el Justo Molinero.
