(Publicat a “El Punt Avui” el 04-Sep-12)
Ara mateix s’està representant al nostre país una obra anomenada “El Pacte Fiscal”, o també “El concert”. En aquesta obra, talment com a una de les entranyables obres de Josep M. Folch i Torres, hi ha un seguit de personatges perfectament identificables per l’espectador perquè, de forma caricaturesca, sempre fan el mateix paper, i es sap perfectament per endavant, que diran i que faran.
Com a les obres de Folch i Torres, nosaltres aquesta obra ja l’havíem vist representada abans sota el títol de “L’Estatut”. Si bé, abans tenia el gran al•licient de que era el primer cop que es representava i, consequentment, entre d’altres, va tenir un suport parlamentari molt superior al de la proposta actual. Com que, endemés, en la seva formulació econòmica, l’actual és molt més ambiciosa que l’Estatut que ja ens varen tombar i, a sobre, l’estat espanyol, ara no podria permetre’s perdre ni un cèntim d’euro encara que volgués, que no vol, tots ja sabem per endavant el final de l’obra. De fet, ja el sabiem en el mateix moment que es va anunciar durant les darreres eleccions.
Ara el president Mas demana a la societat catalana que faci palès el seu posicionament a favor d’aquest pacte, però això només persegueix millorar l’escenografia de cares a transmetre al públic català, perque a l’estat espanyol ningú no para atenció a aquesta obra, que realment s’està demanant el pacte fiscal a Madrid de forma molt enèrgica.
Aquest procès, que va començar a les darreres eleccions del 28 de Novembre del 2010, durarà uns sis mesos més aproximadament, tret d’acceleracions induïdes per una crisi de tresoreria galopant o una intervenció de l’estat, per tal de treure la màxima durada i suc polític a aquesta andròmina política, que quedarà així definitivament amortitzada. No s’en pot menystenir el valor, car va permetre a CiU poder donar una resposta, sobre el paper potable, a una inquietud que no podia ser ignorada, podent així guanyar unes eleccions i passar més de dos anys de legislatura.
Després d’això, cap al primer trimestre del 2013, el govern convocarà eleccions anticipades, just en el moment en que el clamor català pel pacte hagi arribat al màxim, tot rebent la resposta previsible de Madrid. CiU no pot permetre’s que les eleccions s’endarrereixin gaire més enllà, perque això els posaria davant de la tesitura d’haver de dur a terme, sigui quin sigui, el Pla B que tinguin previst, car és insostenible persistir fins al final de la legislatura amb el que llavors seria el cadaver del pacte. En aquestes noves eleccions, logicament, Mas demanarà que se li doni un vot majoritari, per tal de, aquest cop si, poder presentar-se a Madrid amb força.
Fins aquí doncs, el que és el camí ja traçat, cosa que ens deixa amb tres qüestions rellevants de cares a aquestes properes eleccions. La primera és, que proposarà Mas al país en comptes del pacte? Com que no serà la proclamació d’independència des del parlament, possiblement serà alguna proposta refregida del pacte, si bé el nom de la cosa requerirà un notable esforç de marketing polític, car ara ja n’hem gastat uns quants dels més populars. La segona és, que proposarà com a Pla B, per quan Madrid ens torni a dir que no. I la tercera és, quina és la garantia que donarà al poble de Catalunya d’executar el Pla B quan falli el Pla A?
Cas que no proposi un Pla B, o de que no doni garanties creibles de que l’executarà, sigui quin sigui el nou nom que li acabin donant a la nova proposta, en realitat, tots sabrem que ens està convidant a participar a una tercera representació de la mateixa obra a la qual ara estem assistint, talment un nou clàssic de Folch i Torres.
