Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Jornada 37: Extirpar un borbó d’un tumor

El Rival Petit encara la redacció de la Jornada 1 abans de la Victòria excercint el modus operandi borbònic -çò és, parasitant- manllevant el títol de la crònica de la […]

Rival Petit
Rival Petit 11/05/2010

El Rival Petit encara la redacció de la Jornada 1 abans de la Victòria excercint el modus operandi borbònic -çò és, parasitant- manllevant el títol de la crònica de la jornada 37 al company de Jo només follo a pèl. Tal i com era d’esperar, el Barça va quallar el seu enèssim partidàs a Sevilla, i es va endur una victòria més que merescuda, especialment per part dels seguidors dels nostres enemics i la premsa nacional de la nació de Madrid.

Cinc minuts de reminiscències tripartites -paràlisi, errors, manca d’ambició- van permetre que els andalusos, amb deu jugadors, clavessin dos gols a la porteria de Víctor Valdés, provocant un final del partit més emocionant del previst però que, en perspectiva, no fa sinó afegir una mica més de dolor a la decaiguda moral dels nostres enemics, que fins l’últim minut de la lliga miraran d’evitar el quart ningunete consecutiu de Florentino Pérez a la presidència, un record al qual ni tan sols l’amic Joan va ser capaç d’arribar.

Des d’aquí faig vots per demanar al Cap de l’Església ortodoxa que fagi de mitjancer amb l’Altíssim i li sol·liciti que el proper Diumenge el Fachadolid aguanti el marcador a zero durant els primers 90 minuts del partit, i que no sigui fins l’últim segon de l’últim minut de l’últim partit de la lliga que als dolents se’ls confirmi el que ja saben, i que finalment el tumor pugui volar lliure un cop extret l’infecte borbó que amenaçava amb dificultar-li l’existència. Prego també perquè l’última jornada serveixi, també, per eliminar de la lliga de les estrelles dos dels filials pirates que els nostres enemics hi tenen.

Amb les baixes de Xavi, Henry, Iniesta, Ibrahimovic i Txigrinski, ara ens toca rebre el Valladolid, entrenat per la persona que millor ha definit tota la camama que va seguir a la defunció del Caudillo a la tomba del qual el Gobierno amic i de progrés hi posa flors cada setmana pagades amb caler públic: “Volíem pernil, vam pactar xoriço i, quan vam obrir l’entrepà, hi vam trobar chopped”. A més d’eminent teòric polític, Javier Clemente també ve a ser un Mourinho amb vint anys més. Aquest fet el fa especialment perillós -com a rival però especialment com a entrenador propi, és cert-, motiu pel qual és d’allò més convenient que si algun culé té previst acudir el camp a posar-se histèric i a escridassar el Barça amb el millor registre de la història des d’aquí l’animem a dedicar la setmana a practicar l’ancestral art del suicidi.