Una setmana més, el Barça dóna la sorpresa i es resisteix a cedir la primera posició al legítim campió, que seguirà resant al Valle de los Caídos per tal de que els més de 200 milions d’euros que el seu senyorial president va llençar a les escombreries al principi de temporada. Amb un contundent 4 a 1 contra el Tenerife, el Barça de Cruyff, Laporta, Txiki, Guardiola i Ibrahimovic arriba a dues jornades del final amb la millor marca de punts de la història i depenent de sí mateix per endur-se la lliga.
El protagonista del partit va ser Ibrahimovic, qui tot i donar el primer gol i no marcar el segon gràcies a la fam de gol de Maxwell, a més de quallar un partit més que digne -més enllà de que no va encertar en totes les pilotes que va tocar, no va marcar cinc gols abans del descans i no va evitar l’errada de Puyol (sort que va ser ell i això ens estalviarà moltes anàlisis de barra de bar que haguessim sentit d’haver fallat Márquez o Txigrinski)- i tot i així, va ser acomiadat amb una ovació amb vocació de silenciar els xiulets del sector mónguer de la graderia del Camp Nou li va regalar durant el partit.
El més destacat, sens dubte, la crisi de pànic del sector caguetes de la culerada després de l’empat dels nostres amics canaris. Cal destacar que el nivell del pànic dels interfectes és directament proporcional a l’admiració d’intel·ligència borbònica que manifesten pel costum dels nostres enemics d’arrossegar-se miserablement durant els partits per acabar resolent als últims minuts -tal i com van fer l’altre dia contra els suplents de l’Osasuna-. Això sí, si ens empaten a 60 minuts del final són els primers en aferrar-se a l’aiaiai i demés fòssils feliçment derrotats pel cruyffisme-leninisme, i sucumbir a la desesperació més downie.
En aquest punt, és convenient fer una breu reflexió sobre un fet poc sorprenent empíricament detectat en la comparació de les retransmissions de la claca del Grupo Godotis i el Quim Maria Puyal durant els minuts de iuiu del partit. Hi ha una absurda teoria segons la qual els cretins de Godotis -fem una excepció amb Jordi Costa, de qui cal destacar la seva vessant tocaous tot i que en ocasions sigui tan limitat com els seus companys-, pel fet de ser més joves i parlar pitjor, venen a ser una representació del nou barcelonisme que ja no viu d’apretar l’esfínter i protestar a l’àrbitre, mentre el Puyal vindria a ser una espècie de representant del vell Barça incapaç d’adaptar-se a la mentalitat guanyadora del club sota el triplet Cruyff, Unicef i Catalunya.
En efecte, res més lluny de la realitat, i res millor per comprovar-ho que comparar les retransmissions d’ambdós després de l’empat dels tinerfenys. Mentre Puyal narrava un partit dominat pel Barça en què l’única incògnita era saber quan clavaríem el segon, quants en faríem i fins on arribaria la millora d’un Ibra en progressió després de l’última lesió, la penosíssima reproducció a escala 1:1 del nacional-constitucionalista Carrusel Deportivo que perpetren a Can Godotis era una macedònia de por i crítiques als jugadorsamb l’afegit de poc presentables pronòstics d’analfabets funcionals constituïnt, tot plegat, una bona justificació per una saludable i higiènica dutxa de Napalm.
