BARÇA- ERREALA 2-1
Èpica victòria del Barça de Guardiola contra una solvent Erreala. Amb un joc sota mínims, l’entorn fent honor al seu caràcter intrínsecament cancerígen i una graderia semi-deserta per l’enèssim incompliment electoral de Rosell, els de Guardiola van conservar la calma i van salvar els tres punts, que els permeten seguir vius en un Febrer que es presenta complicat.
Emperò, cal constatar l’habitual diferència entre el modus operandi del Barça de Guardiola, una realitat triomfant caracteritzada per llurs ambició i excel·lència, i la Generalitat convergent, caracteritzada per llurs covardia i mediocritat. Així, mentre Guardiola parla d’humiltat i de partits difícils, Mas promet pactes fiscals i plenituts nacionals. Després, quan els fets substutueixen les paraules, tothom queda al lloc que mereix, amb el millor Barça de la història a una banda i un Mas que va tornar de la seva visita al bwana afirmant que li dóna un any de confiança i suport -sempre que no faci invasions textualment “massa evidents” de l’autogovern- i sense cap compromís de que els bwanes pagaran el que els il·lusos de la generalitat van dient que els deuen.
MALLORCA- BETIS 1-0
Poc a res del Mallorca davant del Betis en un partit eclipsat per la proverbial incompetència del govern Bauzá davant les nevades, més preocupat per exterminar del nomenclator illenc qualsevol cosa que soni a català.
SPORTING- OSASUNA- LLEVANT- RACING 1-1
Empat massiu a poc en un partit igualadíssim, amb proliferació de pivots defensius, blocs sòlids i rocosos imposant-se als atacs i, això sí i en diferència al succeït al congrés del braç pol´çitic dels GAL, sense navallades, tupinades i ajustaments de comptes.
ATHLETIC- ESPAÑOL 3-3
L’Athletic es deixa prendre dos punts per l’un cop més irritantment miraculós Apañó de Pochettino en un partidàs marca de la casa dels habituals a la Katedral. Ambdós equips segueixen a la zona UEFA i a tocar de les posicions Champions, fet que fa pensar en un allau de traspassos a l’Apañó en les properes setmanes o, per què no somiar, amb la fusió amb el prestigiós Futbol Club Deportivo Comarca del Mármol, equip que juga com a local a la bonica vil·la d’Olula del Río des d’on es dirigeix el que queda del socialisme català.
SEVILLA- VILA-REAL 1-2
El Vila-Real agafa oxigen a Sevilla deixant l’equip local amb la mateixa cara amb què els cracks que dirigeixen el PSC es van quedar després de, un cop més, fracassar miserablement en el seu objectiu de que els seus compañeros bwanes els donessin unes engrunes. Tanmateix, una cosa és que els sociates s’acarnissin amb el cadàver del PSC, quelcom que cal cel·lebrar per bé que irrellevant, i una altra cosa és que l’Alícia i les seves hordes nacional-catòliques facin el mateix amb els incompetents, medicores i mesells ocupants del Govern de la Generalitat.
ZARAGOZA- RAYO 1-2
El Rayo afegeix uns quants claus al taüt del Zaragoza, els seguidors del qual més socialistes es preparen per revalidar la seva confiança en els èpics gestors que han dut el club aragonès a tenir un peu a segona i els dos a la fallida.
AT.MADRID- VALENCIA X-X
Aprofitem aquest partit amb el mateix interès que qualsevol intoxicació barata del Nolla de torn per saludar les revelacions de la premsa de sobre els Pirineus sobre els sentiments jipis que en el Borbó posat a dit pel Caudillo despertaven els herois cañís que, apelant al “Majestad, tu dedo nos señala el camino” li van fer, en un 23-F que supera els atemptats de l’11-M en intents de falsificació de la realitat per la premsa espanyola i que, en fi, és l’única font de legitimitat del Borbó, el PPSOE, el botiflerisme català i la resta de paràsits que ocupen les elits espanyoles i catalanetes.
GETAFE- MADRID 0-1
Els nostres enemics segueixen amb el seu passeig militar a la lliga des de la victòria del seu braç polític a les eleccions nacionals de la nació de Madrid, amb l’excepció de l’enèssima humiliació proporcionada per Més Que Un Club en el seu ja tradicional bukkake al Bennabéu. Amb un poc a res contra un dels seus filials oficiosos, els de Llourinho consoliden el seu aventatge de set punts amb un arbitratge senyorial i elegant amb cinturó negre de constitucionalitat. Tanmateix, i més enllà del que diguin Roséls i demés parts menys solvents de la culerada, el motiu del seu aventatge és simple: hi han posat més interès, i per això els rivals no surten contra ells ultra-motivats i esperant sucar, com ens passa a nosaltres cada cop que sortim del Camp Nou.
