BARÇA – VILA-REAL, 3-1
Gran nit de futbol a l’Estadi, amb un partidàs impropi de la Liga de las Estrellas i que després d’un curós repàs a la jornada com el que farem avui, convida a canviar la famosa pregunta “si Catalunya fos independent, amb qui jugaria el Barça?”, per la de “entre una lliga catalana i una d’espanyola, quina triaria el Vila-Real?”. Davant aquest partit esdevingut ja tot un clàssic del futbol català, però, els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina varen preferir dedicar la setmana a atiar la polèmica arbitral i crear alarma social en els cervells més afectats de necrosi i consumidors potencials de totes les escombraries que els Nolla, Carazo i companyia siguin capaços de generar. Efectivament, les portades de la setmana ens transportaven un cop més als Glory Days del nuñisme amb la música de fons “àrbitres contra el Barça” dels mítics Desperdicis Clínics, amb titulars i articles tan lisèrgics que canviant-hi ‘Barça’ per ‘Madrid’ els signaria ulls clucs tota la Brunete. Si algú de vosaltres és prou incaut com per donar cap mena de crèdit a aquestes (perdó) informacions, un cop més, el camarada Ròdia us en dóna l’anàlisi correcta: els estaments futbolístics espanyols, des de la FEF al comitè arbitral no reuneixen tots plegats el volum de massa encefàlica sana necessària per orquestrar cap mena de campanya. Que Portugal els prengués l’organització d’una Eurocopa ho diu tot sobre les seves capacitats, i que siguin campions del món amb 7 blaugranes a l’equip titular, no canvia les coses. No, aquests frustrats de la vida i tanmateix mal necessari que són àrbitres i jutges de línia, senzillament són molt dolents. Són la mena de subjectes que ens uns casos es decanten pel xiulet, en d’altres, com Collboni i Madí dirigeixen campanyes electorals de PSC o CiU i d’altres com el botifler kolaboràtxnik Popota, són utilitzats com a maldestres agents pels serveis secrets espanyols en sòrdides operacions polítiques com Solidaritat.
Les portades de vergonya aliena sobre mans blanques i negres ens situen davant la regressió cultural i civilitzatòria en què la junta quintacolumnista i el gangsterisme mediàtic han instal•lat Més Que Un Club i que va camí d’assolir la completa renuñització: reespanyolització i servilisme, ocultació dels comptes, ridículs com la no presidencia de Cruyff o l’avió de Coppenhaghen, restricció de l’accés de nous socis, intent de veto a nens africans a les categories inferiors, imposicions d’altes i baixes a l’entrenador, reunions secretes amb l’establishment i altres desgràcies vingudes i per venir, entre les quals potser cal preveure el retorn dels violents al camp, la cessió de Thiago, Dos Santos, Bartra i Tito Vilanova a l’Apañó, la recuperació dels gampers amb quatre equips, tres d’ells brasilers, i el nomenament del redactor del Pelikano com a cap de premsa, a més de proposar el Dioni de La Franja com a ambaixador davant l’UNICEF com a premi per la seva recent defensa d’una Catalunya blanca i cristiana. Un cop assolida la primera setmana sencera de campanya victimista de la premsa reblada dissabte amb escàndol arbitral i mocadorada, ja només hi mancaran les llàgrimes i els sanglots de Sandruscu amb ocasió d’algun títol dels que malgrat ell arribaran, per retornar-nos a molts a la nostra infantesa i preadolescència; només hi faltaran les samarretes Meyba, el Filiprim, les revistes pornogràfiques, les pulseres de xinos, les cintes pirates de Duble Buble i N’Gai en Gai, i algun crack blaugrana sortint del club amb gran estrèpit i escàndol i malparlant del president. No cridem el mal temps però, ja que de moment entre tota la maregada d’immundícia, sura amb el seu esplendor, com ERC dins el bassal infecte de la política catalana, el Barça de Laporta, Cruyff, Pep i Txiki per imposar el seu futbol davant un rival més perillós que Francesc Perearnau dins un bidet i que va agafar els nostres amb els pixats al ventre més d’un cop mercès a alguna excesiva conducció d’Alves, alguna pèrdua al mig camp i la verticalitat i qualitat de mig camp i davanters visitants, que apart del fora de joc inexistent pitat a Messi es varen veure perjudicats per l’àrbitre en dues jugades: l’expulsió perdonada a Maxwell i el gol del 3-1 en un fora de joc quasi tan clar com el de Mijatovic al gol de la Séttima. A destacar, el desplegament fastuós de Busisolutions i la feina de Pedro i el seu teva-meva amb Messi. A lamentar, que el partit propiciés primer la mocadorada i després l’ona, tots dos fenòmens tan extemporanis com lamentables, préstec espanyolitzant el primer i record del mundial de Mèxic el segon, només visible avui al nostre estadi i en sintonia perfecta amb la imatge general de la ciutat que s’han encarregat de fabricar els sociates.
VALÈNCIA – GETAFE 2-0
Un Getafe més penós que la trajectòria de Reagrupament dóna un fort disgust a l’afició blavera, que es queda sense poder insultar el seu equip i sense emular la mocadorada del Camp Nou, aquesta manifestació d’ira col•lectiva de tanta bellesa i tanta vistositat que tants amants té a Mestalla, sense perjudici d’allò que més abelliria a tot els xotos, ço és, una majestuosa falla amb tota la plantilla valencianista cremant. No negarem tanmateix que veure l’insuportable Joaquín cremant entre sonors esgarips també tindria el seu què.
MALLORCA – DEPORTIVO 0-0
Empat a res dels mallorquins enfront dels gallecs, en un partit dels que fan afició al tennis i a la pesca submarina, dues modalitats en què no endebades Mallorca ha donat grans campions. Partit clàssic amb dobles pivots, les defenses imposant-se als atacs i repartiment de punts que satisfà tots dos tècnics, quelcom que si bé podem perdonar a Lotina li hauria de suposar a Laudrup l’expulsió immediata de l’Olimp de mites del Dream Team. Que fitxés pel Madrid li podem perdonar, que el satisfagui un 0-0, no.
MÀLAGA – LLEVANT 1-0
Els granotes s’enfonsen una mica més tot deixant-se els tres punts a Màlaga bo i propiciant un feliç debut de Pellegrini com a entrenador local, que en dos anys ha passat del Vila-Real al Màlaga passant pel Madrid, en una trajectòria més pròpia d’un Uriel Bertran que d’un reputat entrenador de futbol com fins fa poc era el xilè.
HÈRCULES – ERREALA 2-1
Nova ensopegada dels txuri-urdin a terres valencianes aquest cop davant un Hèrcules que reïx a remuntar el gol inicial de l’equip guipuscoà amb la mateixa sobrietat amb què ERC remuntarà el 28 de novembre per escombrar espanyols, botiflers i excrecències frikis de la mateixa mena i que no cal tornar a anomenar.
RACING – APAÑÓ 0-0
Kameni salva els de Cornellà (perdó) a camp d’un Racing que com el dia del Barça, no marca ni de penal inexistent i que comença a recordar el dels gloriosos dies de Piterman. El porter camerunès ens estalvia de passada declaracions públiques penosament victimistes del seu penós president tan pernicioses per a la sensibilitat i el bon gust com per a la llengua catalana.
ATHLETIC – ALMERIA 1-0
Els de Kaparrotz salven els tres punts malgrat acabar amb 9 jugadors, confirmant-se així la II Teoria del Villarato segons la qual aquest equip és beneficiat pels àrbitres gràcies al seu exjugador i simpatitzant Angel María Villar. Efectivament, no només l’àrbitre es va limitar a expulsar només dos jugadors locals sinó que ni tan sols va requerir la presència de la Guàrdia Civil perquè s’emportessin Iraizoz i Fernando Llorente. Va ser tanta la bondat del col•legiat que per moments en la seva indulgència ens va recordar Mister X perdonant la vida als dirigents d’ETA.
AT. MADRID – OSASUNA 3-0
El Pateti gràcies a la inspiració dels seus dos davanters es desfà sense excessives complicacions d’un feble Osasuna, amb una demostració de força tan fictícia i teatral com la de Zapatero amb la seva encesa soflama antipapal, fent-se el xul•lo exactament una setmana després del retorn de Ratzinger a Roma i exactament dues setmanes després de retirar la Llei de Llibertat Religiosa coincidint amb la visita del cap de la teocràcia vaticana a l’estat espanyol. Pel que fa a Osasuna, la derrota causa contrarietat als seus president i entrenador, bàsicament perquè tots dos són madridistes.
SPORTING – MADRID 0-1
Alguns esperàvem molt d’una tarda que havia començat amb la victòria de Vettel a la F1, però finalment la banda dels portuguesos s’emportà tres punts en un partit que no va tenir altra utilitat pública que la de consagrar el Molinon com a temple antimadridista en una jornada que representa un nou punt d’inflexió en la llegenda de senyoriu i caballerositat dels amics Sandruscu, que encetada amb la molt gentil acusació als locals de deixar-se guanyar pel Barça, va seguir amb Casillas encarant-se amb el públic i va acabar amb insults entre el tècnic local i els tècnics visitants a l’aparcament de l’estadi com a colofó d’una batussa on només s’hi varen trobar a faltar armes blanques i Zlatan Ibrahimovic recordant-se de les germanes de tothom.
Signat: Ròdia
