La tasca principal dels comunicadors de guerra en aquest moments és ficar al cap dels ciutadans que no tots els catalans som enemics de la democràcia espanyola. Aquesta idea es pot circumscriure fàcilment dins del principi de simplificació de l’enemic creat pel dirigent nacional socialista Joseph Goebbels en el seu decàleg sobre la propaganda. El principi de simplificació consisteix en adoptar una única idea, un únic símbol amb la finalitat d’individualitzar l’adversari en un únic enemic. Avui, en l’estadi en que es troba el joc de guerra entre Espanya i Catalunya, l’enemic únic seleccionat pels estrategs de l’estat major espanyolista és
l’independentisme.
Els espanyolistes veuen amb inquietud el creixement del voluntariat democràtic català, aquesta quarta branca jove del vell arbre nacional sempre disposat a reverdir. I pensen: el desbordament polític que provoca la incontinència democràtica catalana no només posa en risc la unitat de la pàtria sinó que fa perillar la pervivència de la democràcia made in spain. El tema no els agrada gens sobretot perquè en aquest esperit cívic hi reconeixen aquella energia que, quan eren joves, alimentava el seu instint democràtic anti franquista. El concepte que en frase cèlebre va immortalitzar Adolfo Suárez: «elevar a la categoría política de normal, lo que a nivel de calle es simplemente normal». I ja sabeu que res li mosqueja més a un espanyolista democràtic que haver de sotmetre’s a raons democràtiques “normals”. La seva capacitat democràtica només abasta fins el verb “tolerar”.
Ni la roja con eneigriega, ni el guardiamarina Ferran Adrià, ni hostias… al catalán y a la suegra, cuerda! Si presteu atenció al subtext de l’espanyolisme mediàtic del moment hi sentireu l’eco de frases d’aquesta jeia, perles ressuscitades de la rància i entranyable poesia casernària. Potser ara mateix no disposen d’euro cupons suficients per omplir els dipòsits dels tancs però aquesta guerra estan segurs de guanyar-la sinó al camp de batalla a les clavegueres de la comunicació. Per això fan córrer la brama: la culpa la té l’independentisme! D’Arenys a Laporta, de Salses a Guardamar, ens aplicaran allò que deien els avis referint-se a la primera tàctica del futbol rupestre: joc ras i patada al ventre.
Josep Goebbels també és l’autor del principi del mètode de contagi: reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu a fi i efecte de constituir l’enemic en una suma individualitzada. Seguint l’aplicació de l’enunciat comprovem que quan ells diuen “els independentistes” tornen a segregar els catalans en dues categories: els catalans que no troben urgent deixar de ser espanyols i els que volen donar de baixa de l’estat espanyol democràticament el més aviat millor. Per ells els primers són els demòcrates perquè no qüestionen la constitució espanyola i els segons són els anti demòcrates perquè no consideren seva la constitució espanyola i en volen una de pròpia (F.Ònega a La Vanguardia*).
En això l’espanyolisme està en un procés de mutació unitària galopant. El centralista, el federalista i el bon nacionalista perifèric estan força d’acord en l’estratègia: la democràcia no ha de servir per vehicular els beneficis de la llibertat a tota la ciutadania sinó per evitar que certs ciutadans hi accedeixin. Per això van separant el blat de la palla i a través dels mitjans consolidats radicalitzen el seu discurs dibuixant el nou perfil del català enemic. De les referències més o menys iròniques al català emprenyat han passat assenyalar amb dit acusador l’independentista català.
De qui no parla la premsa espanyolista és dels altres catalans, d’aquells que tot i no trobar-li inconvenients a la constitució espanyola temen que el centralisme devorador se’ls hi mengi els queviures i que, més atents a la jugada del que tothom es pensa, no mostren massa inconvenients en que sigui l’urna la que expressi el grau d’interès ciutadà pel dret a l’autodeterminació. Independència nacional i economia global són els temes de moda i tothom sap que la seva interrelació és estreta.
_____________________________________________________________
* “… si Puigcercós no cree en la Constitución, es natural que no quiera aliarse con los que sí creemos en ella. No sé qué hace que no rompe ya el Gobierno catalán”. F. Ònega
