Joan Laporta hauria de renunciar

El 28-N l’independentisme transversal va entrar al parlament i ho fa fer en mode de coalició electoral liderarda per Joan Laporta; Solidaritat catalana per la Independència.
Aquesta coalició electoral estava formada pels següents partits: Solidaritat per la Independència, Democràcia Catalana, Catalunya Nació Independència, Partit Republicà Català, els Verds-Alternativa Verda, membres del cercle Català de Negocis i més tard el PSAN.
Com es pot veure la coalició garantia en tot moment la transversalitat del projecte que ara sembla que ha canviat de rumb.
Però perquè hauria de renunciar en Joan Laporta?
Per què l’independentisme que va confiar en el projecte Solidaritat Catalana per la Independència continua apostant per l’expansió territorial i la contesa electoral més propera són les eleccions municipals amb un front obert molt important: la ciutat de Barcelona.
 
El passat diumenge es va fer a Manresa el congrés fundacional de SI amb l’aprovació dels estatuts que regeixen aquest nou partit i que fan incompatible que Joan Laporta pugui presentar-se com a alcaldable per Barcelona.
Doncs bé, jo sóc dels que penso que les eleccions al cap i casal de Catalunya s’hi ha d’abocar tots els esforços possibles per tal que una altra vegada l’independentisme transversal pugui celebrar un altre dia històric i entrar al govern de la ciutat comtal. I si això significa que en Joan Laporta ha de renunciar al seu seient de diputat ho hauria de fer ja què és més important el projecte independentista que altra cosa hores d’ara. D’aquesta manera demostraria -a tots aquells qui el van qüestionar en el seu moment- que el què realment li importa és la independència de Catalunya.
 
Però del congrés del passat diumenge també se’n desprenen molts altres interrogants que preocupen als qui vam donar suport a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència. Em centraré en dos concrets:
 
1.- La coalició
2.- El procés d’estructuració de SI
 
1.- El dia abans del congrés, els adherits vam rebre un correu electrònic en el que s’aclaria la situació legal de la coalició en referència a les lleis espanyoles i que deia que la coalició només podria existir en processos electorals oberts.
En rebre aquest mail, com a adherit a SI i militant del Partit Republicà Català ja no vaig entendre res. Com era que un dia abans del congrés fundacional se’ns deia que la coalició no existia legalment, quan en tots els processos interns de SI s’ha remarcat que no tindrien validesa les normes jurídiques espanyoles?
 
Aquesta sensació d’estranyesa em va portar a fer-me més preguntes; si la coalició no existia legalment com és que no se’ns havia informat abans i no s’havien buscat altres formules per continuar sent una formació plural àmplia; federació, associació, bloc nacionalista? Doncs no, anàvem a crear un altre partit on els militants dels partits que vam formar part de la coalició hauríem d’utilitzar per continuar fent política com a Solidaritat Catalana per la Independència.
 
I no hagués estat millor continuar la coalició (amb la formula jurídica correcta) i potenciar la militància dels adherits als partits que la formàvem i a tots els altres partits que en volguessin formar part? No hagués estat aquest fet una garantia més amplia de la transversalitat que representava SCI?
 
No entenc el per què s’ha creat una nova macro estructura quan el que realment alguns creiem que havia de ser SCI era això, la unitat independentista per sobre de tot, amb les polítiques concretes de cada partit dins del seu àmbit d’actuació.
 
Crec que en aquest aspecte s’ha deixat passar una oportunitat històrica de poder crear un autèntic front independentista on el que prevaldria seria la idea fundacional de SCI: La independència!
 
2.- I és clar, un tampoc entén com si el congrés fundacional de SI o SCI (encara està per veure si al registre de partits polítics de Madrid accepten o no un nom o l’altre) que es fa el 20 de febrer, l’estructura organitzativa de la formació ja està mig embastada.
I és que des del 28-N fins a la data s’han anat creant les executives regionals, comarcals i locals de SI sense uns estatuts i de forma piramidal inversa, és a dir començant per les àrees territorial més amplies i acabant amb les executives locals.
 
En aquest punt també s’ha generat controvèrsies, ja que el què molts vèiem en positiu del procés obert per a l’elecció de càrrecs dins de la formació -a partir de les llistes obertes- s’ha vist emmascarat per la presentació de candidatures d’equip (i recordo que hi havia una esmena als estatuts en aquest sentit que no va prosperar).
 
Què vol dir això? Que de la democràcia directa passem a la democràcia corporativa, és a dir, tot i que l’adherit en el moment de la votació pot marcar el candidat que cregui que defensarà millor el càrrec per al què es presenta no deixa de ser irònic que al costat del seu nom aparegui el nom de la candidatura de grup. Això ha provocat que moltes executives hagin quedat compostes per candidats de varies candidatures de grup, i és clar, si un es presenta en grup i alhora de treballar no sintonitza amb el tarannà de l’altra candidatura això genera friccions que acaben en renúncies que l’independentisme no es pot permetre.
Crec que l’esmena presentada als estatuts s’hauria d’hagut d’acceptar i eliminar la possibilitat de presentar candidatures en grup. Això faria que els candidats haguessin de demostrar la seva vàlua als electors.
 
Doncs bé, arribat a aquest punt només faltava el document de l’executiva nacional on es marquen les pautes per a la confecció de les llistes per a les municipals i les condicions per a formar coalicions: ni una paraula dels partits que el 31 d’agost de 2010 a l’Hotel Diagonal Zero de Barcelona vam apostar per Solidaritat Catalana per la Independència.
 
Crec que vist tot això, encara som a temps de reconduir aquesta situació i no caure en el parany dels partits existents fins ara.
Si aquest escrit serveix per fer reflexionar a l’executiva nacional de SCI davant d’una possible fragmentació –altra vegada- del vot independentista ja serà prou profitós i animar en Joan Laporta a continuar dedicant els millors anys de la seva vida a poder fer realitat el somni i anhel de tots els independentistes; una Catalunya independent, una Catalunya lliure.
 
Ara és l’hora de mullar-se! Ara és l’hora d’entrar a Barcelona!
 
Gerard Kihl