Cada quatre anys proven de vendre’m una moto vella, que no funciona, que perd oli, que lluny de rutllar, només fa brum-brum i catacreck. I és que la moto que em volen vendre sap parlar molt però a l’hora de la veritat no em duu a enlloc.
I us preguntareu qui em vol vendre la moto. Doncs els mateixos que us la volen a vendre a vosaltres. Perquè, en realitat, és una mateixa moto per a tots els ciutadans. Una mateixa moto amb mil cares, amb mil eslògans electorals, amb mil somriures, amb mil promeses, etc. Però la moto és sempre la mateixa: un sac amb un forat on s’escola el blat. I on va el blat? A mil butxaques menys allà on ha d’anar.
Els nostres carrers estan inundats de cartells personalistes amb frases que cerquen la nostra complicitat: “centrant-nos en tu”, “pensant en tu”, “el canvi és possible”, etc. Aquestes frases breus proven de ser punyents i captar la nostra atenció. I de fet, la meva la capten. És insultant que hi hagi una competició oberta, als ulls de tothom, per veure qui s’emporta la part més gran del pastís i que nosaltres, els que en realitat som qui hem de decidir, guaitem aquest espectacle penós amb resignació i fent ús del vot, un dret i un deure.
Jo el meu vot no el regalo. El meu vot es mereix esforç, transparència i dedicació. El meu vot vol un món més just. El meu vot vol que la corrupció sigui una utopia. El meu vot no s’escolta els polítics, se sent enganyat i insultant.
Jo no voto. Jo no vull formar part d’una farsa, d’un espectacle, d’una presa de pèl generalitzada. Us convido a que feu el mateix. És l’única manera de dir prou a un sistema que no funciona, a un sistema corrupte, a un sistema que s’aprofita de la nostra confiança. No, ja n’hi ha prou.
Deixem buides les urnes!
