Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

El Brigada Antidisturbis escoltava Madness

Ningú no s’imaginava que, quan a finals de l’any 1982 apareixien per primer cop al segon canal de la BBC n’Adrian Edmonson, en Rick Mayall, en Nigel Planer, en Christopher […]

Hèctor Buenaventura
Hèctor Buenaventura 20/04/2009

Ningú no s’imaginava que, quan a finals de l’any 1982 apareixien per primer cop al segon canal de la BBC n’Adrian Edmonson, en Rick Mayall, en Nigel Planer, en Christopher Ryan i n’Alexei Sayle, gairebé una dècada més tard gran part del jovent català rebria aquella sèrie de manera gairebé religiosa. I és que Els Joves (The Young Ones, BBC 1982-1984) va ser una sèrie de culte per a molts joves britànics que els havia tocat viure uns moments on, encara fresca la decadència de la gloriosa dècada dels 70, hi destacaven la depressió per l’atur i la rebel·lia antisistema. Indiscutiblement, aquesta sèrie d’humor també va influir fortament en uns adolescents catalans que, malgrat que no teníem (i m’incloc) bàsicament res a veure amb aquells anglesos, ens va influir de manera definitiva en coses tan variades com la sociologia, el surrealisme, el vocabulari groller i fins i tot la música. Això sí, amb petites o grans dosis de sexe, violència i irreverència que feia absolutament irresistible el quedar-se davant de la pantalla i reveure un i un altre cop tots els capítols de la sèrie.

Una de les moltes coses que marcaria Els Joves i que la faria especial seria l’actuació musical que irrompria habitualment enmig de cada capítol sorprenent fins i tot els mateixos personatges del show. Pràcticament a tots els 12 capítols de la sèrie hi apareixerien bandes de rock, punk o ska britàniques que tot just començaven i que van trobar en aquestes actuacions una potent eina de promoció, sobretot en el mercat britànic i americà.

D’entre totes les bandes que hi apareixerien hi destaquen els Motörhead, els Dexys Midnight Runners o els Madness, els quals hi actuarien un parell de cops interpretant dos temes que esdevindrien clàssics: “House Of Fun” i “Our House”. Altres coses interessants de destacar són l’aparició d’una Neneh Cherry gairebé acavada de sortir de primària, un Stewart Copeland absolutament anat de l’olla tocant amb la banda, feta per a l’ocasió, Ken Bishop’s Nice Twelve el tema “Subterranean Homesick Blues” de Bob Dylan o l’estel·lar aparició del Jerzei (Jeremy) Balowski amb Radical Posture tocant la divertidíssima “Dr. Martens Boots”.

Això sí, el tema més estripat i radical i que encara ara molta gent recorda amb emoció poc continguda, seria un tema dedicat als sorolls que interpretava de manera magistral en Balowski vestit de Mussolini i fent una paròdia del concurs Eurovisió, que en aquells moments ja resultava ser caspós i diabòlic. No cal dir que ara, tot això, no passaria la censura ultraconservadora que ens flagel·la i ben segur que es programaria en horari protegit.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0KORmxfOCdM[/youtube]