Divendres, 22 d'octubre de 2021 - Edició 1184
La República

Je m’accuse: Sóc radicalment democràtic

Els socialistes s’estan posant en evidència en un tema tan crucial com és el de les llibertats nacionals del nostre país, i el dret a decidir de la població. Un […]

Toni Fernandez
Toni Fernandez 17/09/2009

Els socialistes s’estan posant en evidència en un tema tan crucial com és el de les llibertats nacionals del nostre país, i el dret a decidir de la població. Un dret tan bàsic i essencialment democràtic que sobta que un partit que se’n diu ‘socialista’, i amb C de Catalunya en el seu nom,el rebutgi tan frontalment com fa el PSC. Dels altres espanyolistes, ja no cal ni que en parlem.

Els socialistes, i d’altres, pretenen insultar l’independentisme titllant els seus defensors de ‘radicals’. Consultant la definició del mot al DIEC 2 resulta que és radical aquell qui vol canviar del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes. Llavors, sembla que tenen tota la raó, únicament que ells ho fan amb ànim d’ofendre i en el fons no és cap desqualificació, sinó un adjectiu molt ben trobat.

També eren radicals defensors de la llibertat els qui volien el desmantellament de l’apartheid sud-africà, o els defensors de l’abolició de l’esclavisme, o els qui van lluitar contra el règim feixista espanyol. I no hauríem d’oblidar que els socialistes (també el PSOE) tenien inicialment el dret a l’autodeterminació recollit als seus principis fonamentals. Dret aquest que es va esborrar, convenientment, al començament de la Transició espanyola…

Ja ho hem dit i repetit aquí fins a nivells de fatiga extrema (tot i que a Espanya mai no ho entendran): aquell qui nega la possibilitat del nostre poble d’expressar-se democràticament no es pot considerar un defensor de la llibertat, sinó un perpetuador de la imposició espanyola a Catalunya. Això és fàcil d’entendre si parlem dels partits espanyols i l’engranatge polític i funcionarial de l’Estat, ja que són hereus (sovint, literalment) dels qui tallaren el bacallà durant dècades a Madrid i rodalia durant els períodes més foscos de la nostra història. Però no s’entén quan parlem d’un partit català, com no sigui fruit del botiflerisme més servil i traïdor, aquell qui serveix els interessos hostils d’un altre país. Però això no estranya quan recordem que els socialistes catalans sempre voten a Madrid en contra dels nostres interessos, sovint en contra del que ells mateixos han defensat o votat al nostre Parlament. Això té un nom, i és massa groller per escriure’l en aquest article.

Sóc un partidari convençut que els socialistes catalans restin d’ara endavant encara més en l’evidència més cristal•lina, i que les properes consultes a realitzar a centenars de pobles i viles del nostre país provoquin una escissió interna i una deserció dels sectors més catalanistes del PSC, començant pel conseller Castells,  i la fundació d’un veritable partit socialista amb C de Catalunya. Aquest seria un dels millors serveis que Esquerra hauria ofert al país com a resultat del seu suport gairebé incondicional als socialistes, catalans i espanyols. I l’altre, posar la independència (encara que hagi pogut ser accidentalment) al més alt nivell polític i ciutadà d’aquest país.