Per fi Sandro Rosell ha deixat anar unes declaracions, de manera gairebé inconscient, que m’han fet sentir orgullós del meu president. No, no hem renovat l’Alves ni li hem demanat perdó a Johan Cruyff per haver-lo ultratjat. Tampoc ens hem esborrat la monarquia islàmica de la samarreta ni hem tret la denúncia al president que ens va fer guanyar seixanta-nou títols en set anys. Per desgràcia, la bona notícia no ve de cap d’aquests fronts.
El que m’ha acontentat és que emmarcat en la Cinquena Conferencia Internacional de l’Esport celebrada a Dubai, Sandro Rosell hagi titllat a Pedro, Villa i Iniesta d’“estrangers extracatalans”. Que se m’entengui, català és qui vol ser-ne, el catalanisme no ha estat mai un moviment racial. Precisament les nostres arrels són ben mestisses i és un fet del qual hom se’n sent orgullós. Sempre hem estat d’allò més integradors, només cal mirar els cognoms que hi ha avui dia a Catalunya i quants tenen orígens catalans. És igual dir-se Iniesta, Garcia o Llopart, la qüestió és si et sents català o no.
Però tornant al tema, perquè estic content que es titlli a Pedro, Iniesta i Villa d’extracatalans? Doncs precisament perquè gairebé amb total seguretat, davant de la disjuntiva d’anar amb la selecció catalana o amb l’espanyola, triarien anar amb l’espanyola. Això què vol dir? Doncs que se senten abans espanyols, que catalans. Ep, molt respectable, però a les coses pel seu nom: Aquí hi ha un país que es diu Catalunya i el Barça n’és la seva bandera al món. Al Barça hi acceptem tothom, vingui d’on vingui, però som catalans. No obliguem a ningú que ho sigui, amb que se’ns respecti en tenim prou. El nostre millor jugador no parla català (ni anglès, no és gaire donat a les llengües, pitjor per ell), però aquí ens l’estimem tant com a la barretina del caganer.
No obstant, no cal ser el millor del món per rebre l’estima culer, el Pedro és un noi molt estimat i no està entre els deu millors jugadors del planeta. Tant amb el Pedro, com amb el Messi o fins i tot amb el mateix Villa que acaba d’arribar, si mai se senten catalans abans que cap altra cosa, estarem encantats d’obrir-los-hi la porta de la nostra selecció. Però mentre no es demostri el contrari, i percebent-ho com una cosa lògica i normal -jo sempre jugaria amb la selecció catalana per molt que treballés a Londres, ja que m’he criat a Catalunya-, són espanyols abans que res. Espanyols que estimem amb tot el nostre cor i als quals sempre admirarem, igual com hem admirat búlgars o holandesos.
Al Barça li convé afinar el seu discurs sense complexos i catalanitzar la pedrera; però catalanitzar no vol dir agafar només nanos nats a Catalunya tal i com insinuà Sandro en campanya, sinó fer entendre als camerunesos, espanyols o argentins, que sentir-se català és just i no implica desfer-se de les arrels pròpies. Hem de fer entendre el nostre discurs: Villa, Iniesta o Pedro són “extracomunitaris”, perquè nosaltres som catalans abans que cap altra cosa. Però els catalans som oberts de ment, no deixarem de valorar a ningú pels seus cognoms ni prejutjarem a ningú partint del seu origen.
Que sigui català qui vulgui, ni s’obligarà ni s’exclourà a ningú, és una decisió de cadascú. Però sobretot que no es posi en dubte que el Barça és un club català amb vocació de defensar la terra i el sentiment que l’ha criat: que s’apunti al nostre carro qui vulgui, però que no esperi que el pintem del seu color preferit. A tot això, hi hem de sumar que els mitjans que demanen una nova capa de pintura al seu gust pel nostre club, no s’han fet ressò de les paraules de Rosell, ja que tenen l’esperança que espanyolitzi el Barça. Si les declaracions les hagués fet un altre que jo sé, seria portada a la caverna.
Potser avui aquest fil argumental pot semblar un pèl estèril, però el dia que tinguem seleccions catalanes oficials, el Barça i la filosofia que decideixi prendre el nostre club, ens pot fer alçar la copa del món. I tindrem selecció oficial, i tant que la tindrem, o sigui que traiem-nos les pors i articulem un bon discurs ara que tenim la millor escola de futbol del món.
