Dimarts, 4 d'agost de 2020 - Edició 740
La República

Ja no és igual

 Doncs si, confesso que les paròdies sobre les situacions i personatges que ens envolten ja han deixat de fer-me la gràcia que em feien. Ha arribat un punt en que […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 17/08/2016

 Doncs si, confesso que les paròdies sobre les situacions i personatges que ens envolten ja han deixat de fer-me la gràcia que em feien.

Ha arribat un punt en que la mateixa i pura realitat supera les seves pròpies caricatures, i el que eren situacions exagerades i extravagants que provocaven la rialla del sa plaer de qui se’n sap riure d’ell mateix queden molt per sota del que és el dia a dia que ens ensenyen els polítics que algú -i sembla ser que molts «algú’s» dels que decideixen complir amb el deure i dret d’anar a votar- ha decidit que siguin els que ens han de governar, que han de fer les lleis per les que ens hem de regir tots plegats.

Ha arribat un punt en que la part més seriosa d’un determinat personatge polític, a no ser pel trist, vergonyós, indignant, fastigós que és, resultaria molt més còmica i ocurrent que l’acudit més intel·ligent que se li pogués arribar a fer.

No identificaré a ningú. Cadascú que ho llegeixi i podrà posar cara, nom i cognom. Segur que per a tots n’hi ha.

Jo, però, no puc amagar-me del que veig, que escolto, que llegeixo, i em fa ràbia que, per uns que sobrepassen la racionalitat humana i no arriben a la mínima decència política, ja no poder riure amb els gags sobre uns i altres amb total espontaneïtat.

Quan la impressió que es te és de que qui pagues amb els teus impostos no compleix amb la seva obligació i responsabilitat al ser votat, i se te'n-fot a la cara, poques ganes queden de prendre's-ho amb filosofia i sentit d’humor.

Això ja no és la desafecció que anunciava el Sr.Montilla. La comèdia «sainetada», amb continues pinzellades de la més «barrio-bajera» corrupció política, a la que ens fan assistir de manera descarada des del desembre no es comprèn com no arriba fins el recó més amagat de la ma de Déu. No és comprèn com la por al que hi pot haver a fora tanqui tants ulls i mantingui tancada a casa a tanta, tantíssima gent.

Però, no puc acabar sense dir als especialistes en treure punta a les meves paraules que no em vull referir, només, al tracte en vers Catalunya… i en vers tots els catalans, uns i altres, perquè tots els que vivim a Catalunya patim del mateix mal i, independentment de quina sigui la posició de cadascú, podem veure i saber quina és la malaltia… Em refereixo globalment a com s’està tractant al conjunt dels espanyols per aquells que no hi ha ni símptomes, ni presumptes, ni fragants i demostrats motius que valguin.

Relacionats