Qualsevol usuari de l’Institut Vicens Vives de Girona, coneix la seva adreça: Isabel la Catòlica, 17. El nom porta cua. La reina de Castella esdevingué un símbol de la unió d’Espanya, utilitzat a bastament pel franquisme i el nacionalisme espanyol, i enaltida per una historiografia que la considerava una figura providencial, d’aquí que hi hagi molts carrers i places, i noms d’escoles i instituts arreu de la geografia hispànica. Per acabar-ho d’adobar, servidor de vostès es va empassar sencera la sèrie que fa poc va emetre Televisió Espanyola, i que entre vostès i jo, no estava gens malament. Si més no, malgrat que també queia en l’enaltiment, també mostrava els aspectes més sòrdids.
Tanmateix, si hagués de destacar un dels fets d’aquesta senyora, va ser el decret del 31 de març de 1492, pel qual s’expulsà els jueus de les corones de Castella i Aragó. Aquest fou un acte de tal brutalitat, inspirat pel fanatisme religiós de la pròpia reina i de l’ànsia de quedar-se amb els seus béns, que encara avui em sembla imperdonable. Aquest és un episodi pel qual la memòria oficial del nostre país passa de puntetes, i que explica, en certa mesura, una certa tradició d’intolerància assentada en l’inconscient col·lectiu espanyol. Amb segles sense minories religioses, molts espanyols veuen aquells que són diferents com una insuportable heretgia.
Trobo que és inconcebible que Girona li mantingui el nom del carrer. La nostra ciutat, que ha sabut reinventar-se i excavar el gloriós passat jueu, que ha fet del call un dels pols d’atracció del país, que té un centre, el Bonastruc de Porta, que atreu centenars de milers de persones d’arreu, que té un deute amb la comunitat jueva, no es pot permetre la ignomínia que hi hagi una placa que la recordi al costat de l’institut més antic de la demarcació. És imperdonable que el Vives es trobi en un carrer que recorda una genocida.
Porto algunes setmanes insistint sobre el tema. He perseguit a alguns dels nous regidors per recordar-los que no és massa coherent reivindicar el passat jueu de la ciutat, i mantenir en el nomenclàtor a aquella que va determinar la seva expulsió. És per això que considero que la Isabel ha de perdre el seu carrer. Tenint en compte la seva ubicació, i adreça d’un dels instituts més antics del país, i que per tant, ha de tenir una certa capacitat pedagògica, ja tinc les meves propostes. En comptes d’una reina, potser estaria bé dedicar-li a la Rosa Parks, aquella dona que a Montgommery, Alabama, va decidir no aixecar-se del seient. No seria mala opció dedicar un carrer a Anna Frank, autora del llibre que molts alumnes de l’institut llegeixen i que és un recordatori molt útil sobre les conseqüències del totalitarisme. O potser la Maria Mercè Marçal, professora d’institut i una de les grans poetes del nostre país que, a diferència d’aquella dona feudal i fanàtica, escrigué allò de “a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
