Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

INVESTIDURA O INVESTIDURA

           El mateix president Puigdemont, quan va ser investit amb la majoria de Junts pel sí i la CUP després del pas al costat del president […]

Sergi Tarrés i Sales
Sergi Tarrés i Sales 06/02/2018

           El mateix president Puigdemont, quan va ser investit amb la majoria de Junts pel sí i la CUP després del pas al costat del president Mas va dir, en el seu discurs al faristol, que més important que salvar una investidura era salvar la legislatura. Si bé han passat moltes coses des de llavors -qui s’enrecorda ja de la moció de confiança i el no als pressupostos que va donar la CUP!- val a dir que, malgrat tot, la dicotomia és la mateixa que llavors.

La gent va respondre i va anar a referendar, un cop més, la majoria independentista el 21 de desembre. I va fer-ho d’una manera estoica i pràcticament a cegues. Dic a cegues perquè aquesta vegada, més que mai, els partits no van vendre programa polític concret, ni full de ruta, ni gran cosa més que no fos allò “millor jo que els altres”. El discurs de la restitució va imposar-se, com és lògic, després de la catarsi nacional si bé no anava més enllà. Un cop restituït, què faríem? Només ERC es va cuidar d’implementar el discurs sense full de ruta temporal però si conceptual -recuperar lleis suspeses, decrets urgents, etc-.  En general, però, el 21d va ser un vot “més fiat” que mai.

Així les coses, doncs, no salvar la legislatura seria faltar a la confiança atorgada el 21d -com ho hagués estat no salvar-la el 27s-. Seria una gran irresponsabilitat d’aquells que diuen voler governar el país i malbarataríem una majoria aconseguida amb gran esforç i, a la vegada, resignació d’aquells que van anar a votar en unes eleccions que no consideraven legítimes. Per tan, com Junqueras deia en aquells dies de la tardor del 2015 “estem collats a la taula i no ens aixecarem fins que en tinguem un acord”, cal mantenir-nos collats i generosos. Hi ha una cosa que és superior als noms, a les persones, als candidats i això és el projecte i, sobretot, la majoria de ciutadans que hi ha confiat. El cas és que cal serenor i generositat, assentar un govern que l’ocupin gent dels nostres, que l’ocupin els electes de la majoria independentista. No hem d’oblidar que, mentre no fem un govern, qui ens presideix la Generalitat és Soraya, una senyora d’un partit que només ha tret 4 diputats al Parlament de Catalunya.

Aposto pel realisme més explícit, aposto per ser clars, aposto per entendre que si no vam ser capaços de fer allò que havíem de fer el 27 d’octubre menys capaços en som ara després de tant de temps amb molta menys tensió -i també cal recordar la diferència de seguiment entre l’aturada del 3 d’octubre i la vaga del 8 de novembre que, si voleu, podem fer veure que van ser iguals però que tots sabem que no ho van ser-. És poc útil fer-nos retrets entre independentistes però, per intentar centrar i asserenar el debat, exigir des de l’estranger que alguns facin el que d’altres no van voler fer en el seu moment no és ni just ni útil.

D’altra banda i si es volgués optar ara per aquesta via -no ho jutjo- el lògic seria predicar amb l’exemple, preparar-se bé, avisar i convertir la investidura en un autèntic paradigma de desobediència i això passa, si o si, per tenir el candidat sobre el terreny protegit per centenars de milers de resistents manifestants. Però no, això, encara que alguns ho hagin volgut donar a entendre, mai ha estat sobre la taula. Ben al contrari, ens hem assabentat que el candidat porta dies buscant una residència fixa a Bèlgica.

Així doncs,  que tothom ensenyi les seves cartes i les seves intencions reals. Què volem fer i com ho volem fer? Amb realisme i amb respecte a la majoria i sense renúncies al projecte que ens uneix -encara que això impliqui allargar els temps-. La meva aposta és la d’evitar nous màrtirs, apoderar-nos de nou i guanyar temps per ser més, més i més. L’alternativa, i que no siguin mantres emocionals sense cap contingut racional o reflexiu, encara ningú me l’ha sabut explicar. Tot això passa per tornar al 2015 i, tal com diria Puigdemont, dir allò de: investidura o investidura. 

Relacionats