Internet no és fàcil. Bé, sí que ho és navegar i fer-ne ús. Enrere queden els temps amb mòdems de 28 Kb, del Trumpet Winsock i del Netscape. Avui la connexió a la xarxa ni tan sols és un procès ja que solem tenir la majoria dels nostres dispositius connectats les 24 hores del dia. La velocitat, lluny de ser la velocitat que tots voldríem, és subtancialment millor que la de fa uns anys. I amb la constant evolució del programari, espcialment tot el programari lliure, disposem d’uns navegadors més que funcionals. Connectar-se a la xarxa és doncs bastant fàcil.
Però la part difícil és la dels webs. No, a veure, tampoc és pas tan difícil. Muntar un bloc o un diari digital? Només cal agafar qualsevol editor ja existent, alguna plantilla i una mica de ganes. Això tampoc és complicat. El que resulta complicat de debò és existir. Ser utilitzat cada vegada més. Ja essent un diari, com un web de música. I la gràcia és que la vida del projecte web sigui tan llarga com sigui possible. És aquí, quan la constància i la perserverància fan acte de presència. Diferents estadístiques ens diuen que una gran majoria de webs no sol arribar ni al seu primer any de vida. I perquè passa això? Doncs precisament perquè Internet és fàcil. Com he dit, muntar un projecte és posar-s’hi, i amb poc temps i pocs recursos es pot tenir un interessant web a punt de marxa. Però si de dir-ho a fer-ho ja hi ha un pas (aquí és on mor la majoria de projectes) ja ni us explico quan costa que el projecte aguanti un dia, rere un altre i rere un altre.
Com a empresari del sector digital, he vist desenes de projectes molt atractius que han mort per falta d’actualització, per abandonament d’algunes o totes les seccions, he vist fòrums totalment descontrolats i un munt de ‘Under construction’. Internet és un cementiri de projectes morts, tot i que per sort, com que no pensem o no recordem aquests projectes, sovint triguem en descobrir que ‘van tancar’.
Un dels projectes en que he participat darrerament és en un agregador de notícies. La idea original la va tirar endavant el web americà Digg. Després de l’èxit de Digg, un professor de Mallorca va decidir crear un codi sota llicència Creative Commons (CC), que acabaria donant lloc al famòs web espanyol Menéame. Amb el codi sota llicència CC era de suposar que aviat li sortirien clons, i així va ser, fins que el seu dia vam muntar la versió catalana de Menéame que anomenariem La Tafanera. Però era tan fàcil agafar el codi i un domini, que aviat La Tafanera va tenir competència. Primer va aparèixer Politi.Cat i més tard Remou-me.
Un agregador de notícies com és aquest cas, en que la informació la faciliten i la gestionen els mateixos usuaris, i que per tant sembla que hagi de ser un projecte que vagi sol ens hauria de fer pensar que al cap d’un temps, tots tres projectes haurien d’estar competint al màxim nivell, no? Doncs la veritat és que no… Si entreu a cada un dels tres projectes us adonareu de que Politi.Cat no treu cap nova notícia en portada des de fa un mes i en el cas de Remou-me el web ni tan sols es carrega (tot i que si es mira el catxé de Google, es pot veure que les darreres notícies en portada són també bastant velles). Doncs com comentava al principi, Internet no és tan fàcil…
Tot sembla més fàcil quan ho fan els demés. Tothom s’hi atreveix. I qualsevol persona o empresa es tira a la xarxa amb el seu projecte. I això és bo, ja que el fet que sigui tan fàcil propicia que estadísticament sempre vagin quedant els millors. Però pensem que malgrat que la majoria de gent sigui capaç d’escriure, pocs són els que aconseguiran publicar mai cap llibre, i encara menys aconseguir un best-seller. Per tant, tinguem en compte que Internet és fàcil. Fer projectes web és fàcil. Però fer webs que tinguin èxit, perdurin en el temps és més difícil del que alguns creuen.
