L’extens i variat repertori de grans esdeveniments del darrer cap de setmana -pont inclòs- han deixat en un injust segon pla mediàtic la materialització d’una de les promeses estrella del programa electoral del nostru president Rosell, que no és altra que la celebració en horari taurí familiar d’un partit de lliga al Camp Nou, si exceptuem, òbviament, els dos precedents d’horaris similars que responien a la noble causa de contraprogramar manifestacions de la Diada. Llàstima que el partit no s’hagi celebrat en diumenge i en Sandrusku no hagi pogut completar l’efemèride com si d’una jornada dominical es tractés, és dir: missa de dotze amb els nens a Sant Gregori Taumaturg, braç de gitano i Delapierre a Can Vilaplana, canelons a ca la mama i, en havent dinat, tot passejant cap el Camp Nou a veure el partit amb el pare i els nens tot assaborint un Montecristo del 3 o un Cohiba Robustos còmodament asseguts a la tribuna.
Mala sort la del president Rosell que s’ha vist perjudicat per l’excessiva competència dels esdeveniments que comentàvem més amunt com, per exemple, el naixement del tan esperat fill de Déu, Thiago Messi, el rècord del millor començament de lliga de la història del Barça, 28 punts de 30 possibles, les incendiàries declaracions sobre la independència del Timbaler del Palace, també conegut com a Dioni de la Franja i/o Monsenyor Duran, l’allau d’enquestes –cuinades, precuinades i esferificades- sobre les properes eleccions del 25 de novembre, la NO celebració de la marató de Nova York amb més estelades que mai, etc., etc., … i la traca final amb el manifest de tres milions tres-cents intel·lectuals i professionals federalistes espanyols. Això, però, mereix capítol a part.
Però no tot són males notícies per en Sandrusku. Gràcies al degoteig incessant d’esdeveniments s’hauria eclipsat la pèssima notícia de l’arxiu gairebé definitiu del projecte de Grada Jove. Un incomprensible, obsessiu i quimèric projecte personal d’en Sandrusku difícil d’entendre només des de l’odi exacerbat a qualsevol èxit que porti el segell Laporta, com és el fet inqüestionable de la desarticulació dels Boixos Nois i la seva eradicació de les grades del Camp Nou. Algun dia –esperem- potser coneixerem de quins rocs a la faixa disposen aquests violents impulsors de la Grada de marres que mantenen al president i els seus directius agafats pels dallonses. Potser d’aquesta manera podrem entendre la tossuderia en voler posar en marxa un projecte que el sentit comú diu que portaria molts més problemes que beneficis.
Som conscients que no tothom pensa igual i que alguns culers veurien amb bons ulls alguna iniciativa pacífica que facilités els crits d’ànim d’aquells culers més imbuïts del negatiu esperit tribuneru. Fins i tot en Tito Vilanova s’ha declarat partidari d’impulsar algun tipus de mecanisme que esperoni la proverbial sang freda culer. A Rival Petit, sensibles com són a les inquietuds dels bons barcelonistes, creiem que la solució més senzilla passaria per la contractació d’un bon estol de Cheer Leaders on els pom poms reglamentaris fossin substituïts per potents i lleugers megàfons individuals. Potser caldria estrènyer una mica el terreny de joc, però només que s’aprenguessin tres o quatres crits de guerra i uns quants càntics marxosos, segur que arrancarien els ànims de la grada amb extrema facilitat i sense posar en perill la integritat física dels espectadors. Fins i tot es podria fer una versió adaptada del “You’ll never walk alone”. De res.
Deia que el manifest espanyolista mereixia capítol a part, però no estaria de més seguir recordant en quina velocitat succeeix tot el que envolta el procés independentista. Sembla que faci una eternitat que parlàvem del vídeo prohibit per la Junta Electoral Central o de les declaracions d’en Duran, quan en realitat no fa ni quatre dies. Fets escombrats de la rabiosa actualitat per el manifest de marres i que va camí de ser escombrat per un altre manifest similar en aquesta boja cursa de manifestos, adhesions i comunicats a veure qui la diu més grossa. Els genials visionaris de La Trinca ja ho van retratar fa més de 30 anys en aquell inoblidable com el far-west no hi ha res.
Signants que comparteixen manifestos malgrat siguin parcialment contradictoris. Mentre el manifest de el País, entremig d’un bon grapat de falsedats i tesis poc amables gosa reivindicar que: “la solidaridad interterritorial ha de respetar el principio de ordinalidad”, el de el Mundo, més agressiu encara, afirma que: “no estamos dispuestos a que un muro de incomprensión y agravios inventados pueda ser levantado dentro de la sociedad catalana”. Manifestos que no són res més que paper mullat i que no ens haurien de fer desviar ni un mil·límetre del objectiu principal que no és altra que la independència. Ja sabem de quin peu calça aquest personal. Són els mateixos que van signar contra el linxament a Carod-Rovira pel seu viatge a Perpinyà, els mateixos que es van indignar amb el cepillado de l’estatut, els mateixos que van oposar-se a les recollides de firmes contra l’estatut, els mateixos que van denunciar els tripijocs del Constitucional, els mateixos que van posar el crit al cel quan el Constitucional es carregava la llengua, la nació catalana i part del primer estatut. Ja els coneixem. La majoria de nosaltres encertaríem el 90% dels signants d’aquest manifestos sense necessitat de llegir-ne la llista. Llista d’adherits on sempre hi destaca l’extensa nòmina d’il·lustres ciutadans catalans, aquests insofribles personatges amarats d’autoodi que van de progres per la vida intentant superar la mala consciència de ser fills dels franquistes guanyadors de la guerra civil.
Menció especial entre els signats mereix l’habitual Vargas Llosa, aquest racista escriptor peruà que va viure a Barcelona. A Rival Petit mantenim la teoria que van ser catalans els que li van robar la nòvia o les nòvies. No es pot explicar d’altra manera aquesta irracional i malaltissa aversió al català i a Catalunya d’un personatge que se suposa culte i que va viure uns quants anys a casa nostra. No som experts en literatura, però amb els centenars i centenars excel·lents escriptors i escriptores que circulen per l’univers literari, gens ens estranyaria que part de l’èxit d’aquest premi Nobel tingués el seu origen en el reconegut olfacte pels negocis del legi Lara de Planeta i la superagent literària d’escriptors sud-americans, la totpoderosa Carmen Balcells, beneficiaris tots dos del gran boom de la literatura llatinoamericana de les darreres dècades.
Seguiran bombardejant-nos amb el federalisme, amb el federalisme asimètric o amb la constitució espanyola la única verdadera. Seguiran predicant que serem víctimes de tota mena de plagues i que, per descomptat, ens quedarem fora de la Unió Europea. Però si una cosa hem de tenir molt clara és que tan si ens quedem fora com dins de la Unió Europea, del que no hi ha cap mena de dubte és que amb la independència d’on sí quedarem fora és d’Espanya. I això és el que compta. Tot el demés, peccata minuta. No oblidéssim pas contra qui ens juguem les garrofes.
Com tampoc convé oblidar, malgrat el gran inici de temporada, que els bons barcelonistes hem de seguir aguantant al president i la directiva que 35.021 soci-propietaris ens van encolomar fa un parell de temporades. Amb aquest intenció i considerant que més amunt hem enllaçat la versió original del vídeo de la Trinca sobre el Far-West, aprofitem l’avinentesa per enllaçar-vos la versió subtitulada que la divisió audiovisual del RP va realitzar el mes d’abril passat.
Enjoy it!
