Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

Indignats que indignen

Fa unes setmanes, durant la celebració de la festa de Santa Eulàlia a Barcelona, vaig llegir a Nació Digitalla notícia de la xiulada d’alguns indignats adreçada al bestiari popular de […]

Daniel Ruiz-Trillo
Daniel Ruiz-Trillo 17/03/2012

Fa unes setmanes, durant la celebració de la festa de Santa Eulàlia a Barcelona, vaig llegir a Nació Digitalla notícia de la xiulada d’alguns indignats adreçada al bestiari popular de Barcelona: els gegants de Santa Maria del Mar i l’Àliga i el Lleó. M’he quedat bocabadat i glaçat. En un mot, indignat, tant o més que els xiulaires, i per molts motius.
 
Primer, perquè la cultura tradicional catalana no té res a veure ni amb les retallades ni amb la crisi ni amb l’economia ni, com diuen ells, amb l’stablishment actual, amb CIU al capdavant. El bestiari festiu català ha estat documentat des del segle XVI o abans, per tant no es pot responsabilitzar de la situació actual.
 
Segon, perquè els contraris a la festa d’hivern podrien demanar que els Premis Ciutat de Barcelona es deixessin de convocar durant un parell d’anys, per estalviar, o en tot cas que se n’eliminessin alguns àmbits: arquitectura i urbanisme, literatura en castellà, arts visuals i audiovisuals… O que teatre, dansa i circ s’unissin en un de sol. O poden exigir que, durant les festes, es redueixin els espais de la ciutat dedicats a actes oficials i, fins i tot, que es redueixin programes, cartells, tríptics, llums i l’horari.
 
Tercer, perquè en lloc de queixar-se davant de les autoritats o dels governants, en lloc d’anar directament als despatxos o a les institucions, alguns indignats prefereixen buscar la solució fàcil: anar davant de les càmares presents a la plaça Sant Jaume per poder tenir el ressò mediàtic esperat. Això no és anar a l’arrel de la qüestió.
 
Quart, perquè en un moment en què la sardana, els castellers i els correfocs captiven els turistes, els catalans i els nouvinguts o residents temporals, mentre la premsa universal elogia les nostres festes tradicionals, alhora que algunes ja són patrimoni de la humanitat i ara que, cada vegada més, prenen embranzida als barris, alguns continuen obstinats a fer-nos la guitza.
 
Potser és per això que cridaven “vergüenza”. Deu ser el que ells no tenen i, per tant, demanen a crits. Que és la seva manera de demanar.