Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

Independentisme d’ensulsiada

És un fet incontestable que l’independentisme és un valor polític en alça que ha tingut la gran virtut de sacsejar de soca-rel el tradicional aigualiment que ha empudegat la catalana […]

Josep Maria Vall
Josep Maria Vall 22/02/2011

És un fet incontestable que l’independentisme és un valor polític en alça que ha tingut la gran virtut de sacsejar de soca-rel el tradicional aigualiment que ha empudegat la catalana terra des de la recuperació de l’autonomia.
 
Cada vegada són més les personalitats de prestigi que aposten clarament, tot i que amb diversos matisos sobre el tempo i les formes, per la superació de l’actual marc estatutari i la consecució última d’un estat català integrat dins la Unió Europea.
 
Per primera vegada en la història contemporània de Catalunya el separatisme és vist parcialment com una ideologia moderada enfront de la radicalitat que suposa seguir units a Espanya, amb tot el que això comporta d’empobriment econòmic i degradació cultural.
 
A redós d’aquesta gran onada sobiranista que està agafant volada per ser socialment majoritària d’aquí no gaire anys, han aparegut multitud de noves formacions i plataformes polítiques que, en contraposició a l’independentisme gradualista i progressiu que representa ERC, aposten per la ruptura ràpida amb el Reino de España i la declaració unilateral de la República Catalana. Un tipus d’aposta estratègica que podríem anomenar “independència exprés”.
 
No seré jo qui negui la necessitat d’obtenir el més aviat possible un estat propi per a Catalunya que defensi realment i directa els nostres interessos al món, sense haver de passar per la metròpoli madrilenya que sempre ens ha tractat com la seva colònia peninsular.
 
Ara bé, per donar aquest pas endavant –precisament per la seva transcendència- cal fer-ho seriosament, amb criteri, i no deixar lloc a improvisacions ni aventures que en darrer terme poden arribar a ser perilloses per al nostre esdevenidor nacional.
 
Un dels temes que més inquieta és la poca previsió que alguns dels partidaris de l’independentisme exprés tenen respecte a les reaccions i represàlies que les forces espanyoles d’ocupació tindrien respecte a una declaració unilateral d’independència. Perquè no oblidem que la Policía Nacional, la Guardia Civil i el Ejército español encarasón ben presents a Catalunya. I el Mossos d’Esquadra -la “nostra” policia- a l’hora de la veritat, es posaria al costat del govern català o actuarien com a sipais de l’imperio?
 
Tot això són preguntes que no tenen resposta convincent en boca dels portaveus més despreocupats de l’independentisme frisós. En un exercici de pur voluntarisme no paren de repetir que els espanyols “no trauran els tancs” i encomanen tota la nostra protecció a una hipotètica intervenció de la UE, l’OTAN o l’ONU. La seva actitud pueril d’evitar la discussió per omissió del problema em fa recordar l’exemple del patriota irlandès James Connolly, que la Pasqua del 1916 va instar a la insurrecció convençut que l’exèrcit britànic seria incapaç de treure els canons al centre de Dublín. Com és sabut, els britànics no només van treure els canons sinó que els van disparar, esclafant l’aixecament en menys d’una setmana.
 
I si algú creu que Irlanda cau molt lluny, fixem-nos en el que va passar el 6 d’octubre del 1934, quan el govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys va proclamar l’Estat català. Ni tenint, almenys sobre el paper, el control de totes les forces d’ordre públic establertes al Principat (Mossos d’Esquadra, Guàrdia d’Assalt, Guàrdia Civil, a més dels sometents i els escamots de les JEREC) van poder mantenir l’efímera independència més enllà de mig dia, havent de capitular vergonyosament davant l’exèrcit espanyol.
                                                    
Amb tot, fa la impressió que bastants paladins de l’independentisme irreflexiu no coneguin ni vulguin conèixer la naturalesa dels espanyols, un poble més proper al caràcter dels serbis que al dels suïssos, per dir-ho d’alguna manera entenedora. Espanya mai ha cedit cap territori sense presentar batalla, malgrat que aquests enfrontaments li fessin perdre bous i esquelles. Pesem només que a Portugal –l’únic país peninsular que ha enterrat “la morta”- li van caldre 48 anys de guerra (1640-1688) per alliberar-se del jou espanyol, i això que els portuguesos van estar menys d’un segle (1580-1640) vinculats a la monarquia hispànica!
 
Tampoc sembla que coneguin prou bé l’esperit dels catalans, que després de tants revessos històrics difícilment lluitaran per les seva llibertat fins les darreres conseqüències si abans no albiren un pla d’acció solvent i seriós, allunyat de l’aventurisme de volada gallinàcia. Aquest camí l’haurien d’assenyalar uns lideratges valents i capaços però no temeraris ni eixelebrats, que malauradament avui es comptarien amb els dits d’una mà mutilada.
 
Perquè pensar que els serveis policials i d’informació (dir intel·ligència seria excessiu) d’Espanya no han previst ofensives de contingència davant una possible declaració unilateral d’independència, és una irresponsabilitat total. Però alguns ideòlegs de la secessió per via ràpida sembla que no hagin llegit ni els textos bàsics dels mestres de l’estratègia, com Sun Tzu: “Si no coneixes l’enemic ni a tu mateix, sucumbiràs en totes les batalles”. I encara menys les lliçons de Flavi Vegeci: “Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum”.
 
Enlloc està escrit que l’enfrontament final entre Catalunya i Espanya –que cada dia és més a prop- s’hagi de resoldre manu militari. Tanmateix, no preveure aquesta possibilitat, per petita que sigui, seria un error fatal que es podria arribar a pagar molt car. És una constant històrica que qualsevol procés d’alliberament mai no reeixeix sols per la raó, la justícia o la noblesa d’uns ideals. Malgrat que tot el procés sigui democràtic i mantingui una escrupolosa transparència, si som incapaços de resistir l’embat de l’enemic, el combat polític està perdut. S’entén així el perquè la revolució triomfa a Tunísia i Egipte però no a Bahrein o l’Iran?
 
Únicament es guanya quan la nació emancipada pot defensar efectivament el nou estat, i mantenir l’ordre enfront dels seus enemics interns i externs. Pensem-ho dues vegades: serien independents els Estats Units si el general Washington hagués perdut totes les batalles? Serien lliures els croats si el president Tudjman hagués refusat combatre els serbis?
 
Per si això fos poc, alguns destacats independentistes d’alta velocitat, obsessionats també per un ultrapacifisme irreflexiu i xaró, més que la lucidesa d’un Washington o la força d’un Tudjman, ens evoquen la feblesa suïcida d’un Alija Izetbegovic, el president bosnià que després de proclamar la independència va lliurar l’artilleria pesada a l’exèrcit iugoslau en un gest de pau i bona voluntat. Uns obusos que pocs dies més tard, ja en mans serbobosnianes, van començar a martiritzar ininterrompudament Sarajevo durant quatre anys.
 
Potser és per això que quan més estès està el sobiranisme entre la societat catalana, menys representació política té al Parlament. Potser per aquest motiu, malgrat estar el país contra les cordes, la independència encara no ofereix als ulls de la majoria de la ciutadania una sortida real i seriosa a l’atzucac constant a que Espanya ens condemna. Potser és que col·lectivament el nostre poble percep que qualsevol independentisme que no prengui veritable consciència de la gravetat del pas que hem de donar, i per tant no es prepari i actuï en conseqüència, estarà abocat a l’ensulsiada. Potser.