Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

Independència i lideratge

Un dels aspectes que ofereix més garanties d’èxit a l’actual procés sobiranista és que, per primera vegada en molts anys, la classe política catalana és clarament superior a l’espanyola. Mariano […]

Josep Maria Vall
Josep Maria Vall 23/12/2014

Un dels aspectes que ofereix més garanties d’èxit a l’actual procés sobiranista és que, per primera vegada en molts anys, la classe política catalana és clarament superior a l’espanyola. Mariano Rajoy, un individu mediocre, incompetent en cap altra llengua que no sigui el castellà i incapaç d’improvisar qualsevol discurs que no dugui escrit, és una ombra al costat del president Mas. Artur Mas, en canvi, és un home que s’ha revelat com un autèntic animal polític, en el millor sentit de l’expressió. Hàbil i astut, amb la consulta del 9-N ha sabut burlar els poders fàctics de l’estat i ha aconseguit arrabassar a ERC el lideratge en les enquestes. La recent admissió a tràmit de la querella en contra d’ell i dues de les seves conselleres, lluny de cohibir-lo o desgastar-lo, no farà més que engrandir la seva llegenda.
Però també Oriol Junqueras, el cap de l’oposició parlamentària, és un home d’indiscutible talla intel·lectual i política. És més, la prestigiosa revista Foreign Policy el valora com un dels 100 pensadors més influents del món. A la llista no hi surten ni Pedro Sánchez, ni Rosa Díez, ni Alicia Sánchez Camacho, ni Albert Rivera, ni Pablo Iglesias,… Però és que fins i tot Felipe de Borbón “el preparado”, està demostrant ser un cap d’estat de segona. Pusil·lànime, inactiu, és potser el Borbó més mancat de caràcter des de Carlos IV. Té tots els números per esdevenir l’últim rei d’Espanya, amb el recolzament inestimable de la seva germana i el seu cunyat, presumptes delinqüents nats.
Si continuem l’anàlisi també veurem que qualsevol dels tres diputats de la CUP dóna força més voltes a Gemma Galdon, cap visible de l’espanyolisme regeneracionista de Podemos a Catalunya. O, en l’àmbit municipal de Barcelona, l’independentista Alfred Bosch és un candidat bastant més sòlid que Ada Colau. I que el mateix passa en l’àmbit de la societat civil. Carme Forcadell (ANC), Muriel Casals (Òmnium) o Santiago Espot (Catalunya Acció) sobresurten en tot davant els seus adversaris, les mitjanies espanyolistes com José Ramón Bosch (SCC), Ángel Hernández (Movimiento Cívico 12-O) i Gerardo Bellalta (Catalunya Desperta Ya!) [sic].
I la cosa no acaba aquí. Dins el terreny del “friquisme” polític, els independentistes també puntuen a l’alça. Maria Lapiedra o Jimmy Jump guanyen per golejada, en glamur i diversió, als de l’altre bàndol. Comparem-los sinó amb un exemplar paradigmàtic del friqui espanyolista, com pot ser l’expolicia ultradretà Justo José Mira que es va llençar al recinte dels lleons del zoo de Barcelona, fent realitat gairebé allò tan tronat de “a España servir hasta morir”.
La conclusió és que el moment crucial ha arribat: ara o mai. Perquè difícilment en la història de Catalunya es tornarà a donar una conjunció humana d’aquestes característiques. La decadència espanyola es fa encara més evident amb la fortalesa de la causa catalana. I és que més enllà de la crisi política, social i econòmica, Espanya té un problema absolut de lideratge. Seria imperdonable no aprofitar-ho per assolir els nostres objectius nacionals.
Cal doncs aparcar debats estèrils sobre si llistes conjuntes o separades, i convocar immediatament eleccions amb el mandat clar de proclamar la independència durant el 2015. No fer-ho seria un error estratègic del qual ens lamentaríem durant generacions. Malgrat les dificultats de l’entesa partidista, sempre difícil de gestionar, cal confiar plenament en la capacitat d’entesa dels líders del país. La seva trajectòria i coherència a priori els avalen.
En ple pujolisme, el professor Carles M. Espinalt solia dir que Catalunya era l´únic poble del món que no tenia els dirigents que es mereixia. El temps, els fets i els jutges li estan donant la raó. Demostrarem aquest any que tot just comença que finalment tenim uns lideratges a l’alçada del poble català? O tornarem a tirar el barret al foc en el moment decisiu com tantes altres vegades de la nostra història passada? Reflexionem-ho aquestes Festes.

Relacionats