Hi ha una part molt significativa de la ciutadania d'aquest país -que es podria quantificar exactament en un referèndum amb totes les garanties, lliure i obert-, que vol seguir un camí nou, propi, pacíficament, sense enfrontaments, sense odis ni disputes amb ningú. Sense que anar a favor d'això representi, en cap cas, anar en contra de cap altre.
En efecte, els independentistes no són una cosa rara apareguda com un bolet verinós. Només reivindiquen la seva identitat i la de la seva terra, la seva sobirania i els seus trets culturals, històrics, i volen decidir el seu futur per a seguir dintre o fora d'España, perquè no tothom se sent identificat amb aquesta España que ens toca viure, i menys amb la relació Estat-Catalunya a que tots els que vivim aquí estem sotmesos.
Per una altre part, si el moviment independentista, que fou provocat fa vuit anys -concretament des de la desgraciada recollida de firmes del PP en contra de l'Estatut, i dels catalans, passant pel “cepillado”, per acabar amb la retallada del TC-, ha explosionat i s'ha caracteritzat pel seu demostrat civisme i pacifisme, els governants electes, que l'han defensat políticament, podrien estar acusats de totes les desobediències que es vulgui, però mai poden ser acusats de rebel·lió, o de colpistes, o de cap de les aberracions que se senten en veu dels més abrandats radicals i ultres, només pel sol fet de creure què el discurs de a veure qui la diu més grossa és el que més “ven” més enllà… I a una bona part de casa nostra també.
Això és el que no es vol entendre pels del “qui no està amb mi, està contra mi”, interessats en alimentar els “a por ellos”. Principalment obsessionats en amarar l'ambient amb relacionar-ho tot amb els delictes més criminals perquè el seu disbarat pugui ser creïble, si més no, pels més acèrrims aferrats a que no es toqui res… Ja sigui per algun interès concret, o bé per un tribal, visceral i fanàtic patriotisme.
Aquests mateixos són els que titllen d'incitació a l'odi als que consideren els seus enemics per qualsevol mirada, per qualsevol gest, per qualsevol paraula i, a la vegada, justifiquen els seus provocadors gestos i paraules com expressió d'un nacionalisme que estan cegament convençuts que és el que ha de ser, i l'únic. I el defensen de la manera que sigui perquè se senten posseïdors de la única raó i protegits d'una total impunitat.
Per molt que s'intenti, als encara aferrats a l'antic, i mai superat, concepte de “una, grande y libre”, en el seu sentit més primari i limitat, no els vinguis amb la, per altres situacions intocable i d'obligat compliment, Constitución Española, concretament en els capítols que es refereixen al reconeixement de les nacionalitats existents, i de la protecció de les seves llengües pròpies, perquè els seus codis mentals no poden, ni podran, acceptar mai, encara que ja hagin passat un parell de generacions des d'aquell 1978 que, pel què es veu, no han servit per evolucionar i obrir la mentalitat a la veritable realitat per adaptar-s'hi.
I, després de tot això, encara es té la barra de denunciar algú per incitació a l'odi !. L'odi només el pot exercir qui odia, i sembla clar que això no és el que senten els independentistes, que tan sols pensen diferent, o potser el que tenen son altres sentiments prioritaris… Cosa que, sempre què es professi amb respecte als demés i sense violència, no és cap pecat, ni delicte… que se sàpiga.
Cadascú és ben lliure de ser com ser, de pensar com pensar, de creure en què creure, de tenir les seves preferències, personals i intransferibles. Fins i tot, tothom te el dret d'equivocar-se i, si vol, rectificar. Com diu el Serrat “cada cual es cada cual y baja las escaleras como quiere”.
