Dijous, 29 de setembre de 2022 - Edició 1526
La República

Impacients i vot inútil a CiU

Com que per sort o per desgràcia no se m’escapa que la ruqueria d’aquest país és digna d’estudi per la seva dimensió colossal, faig saber a aquells que per aquesta […]

Ricard Biel 14/02/2010

Com que per sort o per desgràcia no se m’escapa que la ruqueria d’aquest país és digna d’estudi per la seva dimensió colossal, faig saber a aquells que per aquesta raó previsiblement pensen votar CiU, argumentant cofois que ho faran com a vot útil per fer fora els sociates, que aquest partit acaba d’anar agafat de la maneta del PSOE català avortant la ILP per la Llei Electoral que defensava les llistes obertes, allò, per cert, tan fonamental per a qualsevol país que es vulgui dir mínimament democràtic.

A l’espavilat futur votant de CiU, li diré que oposar-se a les llistes obertes és la prova del nou que CiU, malgrat el seu eslògan somrient i de simpàtica picada d’ullet, té la intenció de continuar amb la mateixa línia de tarannà sectari antidemocràtic basat en el nepotisme, i, doncs, corrupte de sempre. Ho diré amb més precisió: la simpàtica i guai CiU del “començar il·lusiona” acaba de deixar clar que, per al partit, l’opinió del ciutadà no té cap interès, només l’interessa el seu vot. No l’interessen, doncs, els ciutadans, o sigui Catalunya, sinó els votants, concretament la mà que fica la papereta amb les seves sigles dins la urna. Pot semblar contradictori, però no ho és gens. En aquest país al ciutadà se l’ensarrona amb un eslògan rialler i trempat de nous començaments, no pas amb arguments per als quals calgui l’ús de mitja neurona. De fet, CiU per desgràcia l’encerta amb aquest diagnòstic i demostra haver après la lliçó dels experts sociates, autèntics mestres a copsar l’estulta psicologia del populatxo. Per això CiU ara adopta la mateixa pragmàtica estratègia, fonamentada en l’encertada premissa que el poble és subnormal i per tant se l’entabana amb qualsevol galindaina riallera. Fet i fet, l’expresident del Barça Núñez va repetir a tort i a dret “al soci no se’l pot enganyar” com a eslògan, i així va anar enganyant el soci, que el va votar durant més de vint anys seguits. Així, doncs, el soci es va anar equivocant més de vint anys seguits, com ho demostren els resultats aconseguits per l’actual president, Joan Laporta, en només sis anys de mandat.

I parlant de CiU, algun anèmic mental em podrà retreure que temps enrere vaig escriure un article demanant el vot per a aquest partit. Doncs bé, li he de dir que ho tornaria a fer ara mateix. I si ho dic en condicional és perquè quan vaig escriure aquell article naturalment no hi havia l’opció Reagrupament. Només sense aquest nou projecte tindria sentit optar ara per CiU com a trist mal menor. Per sort, aquest no és el cas. I malgrat que no ho és, encara hi ha qui recela de Reagrupament. Encara hi ha qui pensa que Joan Carretero, després d’una contrastada carrera com a impecable alcalde de Puigcerdà, i després com a conseller, tot d’una, ves quines coses… se’ns ha destapat a 54 anys com a totalitari! Déu n’hi do quin nivellàs. Encara hi ha qui es creu les calúmnies -cada dia una de diferent- que va suscitar la seva efímera dimissió en tot l’espectre polític, que previsiblement esperava qualsevol moviment de la presa per disparar amb tot el que fos. Encara hi ha qui no ha entès que Reagrupament no és ara mateix un partit, sinó una associació amb voluntat de dissoldre’s per adherir-se a aquell candidat que parli de declarar unilateralment la independència. Encara hi ha qui no entén que el futur immediat dirà si Reagrupament s’ha d’acabar constituint en partit o no. Encara hi ha qui es creu que pel fet que, efectivament, els quatre dissidents ara dimitits van treballar de valent a Reagrupament, ho van fer pel bé de l’associació i del país, i no pas per esdevenir imprescindibles, i, doncs, acabar fent capelleta, talment com passa en els partits polítics actuals. Encara hi ha qui no entén que justament aquesta va ser la raó per la qual va haver d’aparèixer un ens diferenciat com Reagrupament, i que per això Carretero va haver de dimitir, veient que l’associació adoptava el mateix etern defecte dels partits polítics, cosa que traïa la seva raó de ser. Encara hi ha gent tan simplista que troba aquests arguments massa simplistes i opta pel simplisme d’acusar Carretero de totalitari. És la mateixa acusació, ves per on, que li han llançat totes les formacions polítiques; els mateixos partits, recordem-ho, que acaben de votar contra les llistes obertes i que temps enrere van votar al Parlament contra el dret a l’autodeterminació.

Malgrat aquestes evidències, algú encara em dirà que s’ha desencantat de Reagrupament a causa de la passada crisi però no votarà CiU, sinó que està pendent, esperant només el que faci Laporta. Jo també n’estic pendent, és clar, però no l’espero. I com qualsevol independentista desitjo el màxim èxit a Laporta si es presenta amb partit propi, perquè serà l’èxit de l’independentisme. Però en el present continuo defensant Reagrupament amb el mateix convenciment i motivació que el primer dia, perquè no tinc cap raó per al contrari. I perquè mentre esperes, no treballes. I si treballes mentre esperes, estàs desmotivat i l’espera et distreu del treball. I és que n’hi ha que es desencanten -els desencanten- molt aviat. Entre aquests i els del vot útil a CiU, Espanya dorm com un tronc.