Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1151
La República

Idees, sí; però actuem amb evidències

             Seguint les seves idees i conviccions, David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària i blocaire d’aquest diari digital que ja ho va explicar a l’article […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 19/11/2009

             Seguint les seves idees i conviccions, David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària i blocaire d’aquest diari digital que ja ho va explicar a l’article Ni un pas enrere, va comparèixer en el Parlament del Principat a proposta dels grups que donen suport al Govern per donar compte de l’Estratègia de la Cooperació Catalana a Nicaragua, davant una delegació de la Costa del Carib nicaragüenc. Les dificultats varen arribar quan va defensar davant els portaveus dels grups parlamentaris la seva intenció d’utilitzar la llengua pròpia i oficial de Catalunya i demanar que es tengués preparat un servei de traducció simultània al castellà. És totalment evident que a qualsevol país del món, en el parlament corresponent s’utilitza la llengua pròpia i oficial del país, encara que tots els assistents en coneguin una altra, i la primera no sigui coneguda per tots. Per tant, és evident que David Minoves havia de defensar aquesta postura. Defensar el contrari hagués estat una actuació d’autoodi, de sentiment d’inferioritat o de subordinació, com s’ha fet i es fa massa vegades.

            I encara que hi hagués moltes protestes per part d’altres grups parlamentaris, es va fer així. Era totalment evident que s’havia de fer així, perquè la delegació nicaragüenca volia aprendre del sistema de normalització lingüística que s’utilitzava al Principat de Catalunya, ja que ells també tenen llengües que necessiten normalitzar-se davant la llengua dominant castellana. Per tant, l’única manera d’actuar era la que va defensar i dur endavant David Minoves; si no s’hagués fet així era perpetuar la subordinació, la conducta de l’esclau, la conducta de qui s’agenolla davant un superior, la conducta de qui es troba obnubilat per alguna idea que el minoritza. Era evident que en el parlament català s’havia d’utilitzar la llengua catalana.

            Ja vos podeu imaginar les tertúlies dels espanyols i dels catalans espanyolistes i espanyolitzats com devien esser. Tot era culpar els catalans de la crisi, d’haver gastat 1.000 euros en un sistema de traducció, quant tots coneixien el castellà, la llengua important, etc. Com a botó de mostra el que ha escrit Santi Rodríguez, regidor del PP de Vilanova i la Geltrú, influït per les idees del seu partit: “Com que no n’hi havia prou, i donades les dificultats d’entendre’s amb el nicaragüencs que parlen una estranya llengua estrangera, el castellà, cal muntar un servei de traducció simultània català castellà, i castellà català. Tot un exemple de convivència lingüística, que era el que venien a conèixer, per invitació de l’Agència (és a dir, de tots els catalans), els nicaragüencs. Així no és d’estranyar que el Vicepresident hagi d’anar repartint subvencions d’un milió d’euros als indígenes de l’Equador: per poder pagar els serveis de traducció simultània amb els seus propis paisans.” Com veieu intenten utilitzar la ironia, la mentida i l’exageració per derrotar els adversaris, però no saben ni volen saber que l’únic que fan és demostrar la seva traïció cap al seu poble i la manca de lleialtat cap a la que hauria de ser la seva llengua. I aquesta evidència, el poble la coneix i ho fa coneixedor a l’hora d’anar a votar.

            De tota manera, si el problema fos que això de la traducció simultània no es pot fer perquè en una Autonomia, no és pot utilitzar la llengua autònoma, sinó que s’ha d’utilitzar la llengua de l’Estat de les autonomies, aquí sí que quedaria clara l’evidència que necessitàvem imperiosament declarar la independència de Catalunya, perquè immediatament, només quedàs com a oficial la llengua pròpia, i ja no quedàs cap possible discussió sobre quina ha de ser la llengua dels parlamentaris davant les persones convidades de qualsevol país estranger. És una idea, però també és una absoluta evidència.