Tothom té assumit que el proper 6 de març Catalunya tornarà a enfrontar-se a les urnes. No obstant, com ha dit el president Mas aquest dimarts, ell no signarà el decret de convocatòria electoral fins el proper dilluns. L’ANC i Òmnium han propiciat una reunió per dijous on també participaran Junts pel Sí i la CUP, en el que es preveu com l’última esperança, tot i que si la figura de Mas no es mou, no sembla que hi hagi res més a parlar. Hi ha veus de fora de la CUP que tímidament demanen que s’aparti per evitar que tot se’n vagi en orris, com la de Joan Tardà. De fet, ni Oriol Junqueras ni els presidents d’ANC i Òmnium han esmentat Mas aquesta setmana, sinó que s’han limitat a exigir l’acord.
Coincidint amb el que es preveu com l’última cimera abans de la nova convocatòria, s’han convocat manifestacions per reclamar el pacte in extremis aquest mateix dijous. Però quin hauria de ser el desllorigador, quan ja està clar que Mas no està disposat a deixar pas a una altra persona? Un pla de xoc més generós –tot i que segurament després no es podria complir- no estovaria els cupaires, que ja han demostrat que la prioritat màxima és el qui, ja que estarien disposats a acceptar a última hora qualsevol diputat de Junts pel Sí excepte Mas.
El bloqueig és màxim, però potser posar encara més a les seves mans el càrrec del president els faria cedir. I si la qüestió de confiança que va oferir Mas, en lloc de fer-se al juliol se celebrés a l’abril, per exemple? Amb aquesta condició, la CUP només hauria de fer un vot de confiança a Mas durant tres mesos, i el tindria en tot moment amenaçat. Si incomplís amb el mandat democràtic encomanat i amb la proposta d’acord entre Junts pel Sí i els antisistema, el podrien ‘executar’ en només un trimestre.
Seria mantenir gran part de la incertesa, però com a mínim es podria començar a fer via, PP i PSOE pactarien a Espanya i molts cupaires obririen els ulls -o no- i s'adonarien que l'única revolució realment a l'abast és la nacional a hores d'ara. És només una proposta de les moltes que el món independentista està fent aquestes últimes hores, com la que en l’últim article també apuntava el Dietari. Ningú vol comicis, però ara ja cada dia que passa, és més obvi que són inevitables.
El que també és evident és que la guerra civil independentista serà de grans proporcions d’aquí al 6 de març. De fet, ja estem vivint els primers passos de la precampanya, amb l’estrafolària roda de premsa de la CUP diumenge, que tenia com a únic esperit espolsar-se les culpes i titllar tot Junts pel Sí d’immobilista. També, però, la vehement compareixença de Junqueras dilluns, fent veure que la cosa no va amb ell i reclamant “que es posin d’acord” sense defensar Mas va ser un gest de cara a la galeria, i també la de dimarts, en què el president en funcions carregava contra la CUP fins les últimes conseqüències i es dedicava durant la major part de la roda de premsa a defensar per què no ha de fer un pas al costat, també van sonar pròpies d’una precampanya.
L’única nota positiva d’aquesta setmana, que amb tota probabilitat serà la de la confirmació d’una oportunitat única perduda, és que tot i les paraules de Junqueras, ERC no ha trencat oficialment amb CDC perquè com a partit ha evitat demanar el cap de Mas, sinó que ha estat prou ambigu. Com a mínim, Junts pel Sí ha d’escenificar aquesta setmana la lloable lleialtat amb els acords presos dels últims tres mesos. En cas contrari, serà una altra ferida pel sobiranisme que s’haurà de cosir abans de la següent legislatura. Com més ferides, més complicat refer la unitat imprescindible que ara s’està esvaint. Amb tot, ningú posaria la mà al foc per assegurar que aquests dies no hi haurà trencament Esquerra-Convergència…
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
