Dissabte, 19 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

I si tiréssim pel dret?

                     Em faig creus que amb el xàfec d'improperis i greuges que hem hagut d'aguantar durant tota la nostra història, encara […]

Jaume Meneses
Jaume Meneses 02/03/2014

                     Em faig creus que amb el xàfec d'improperis i greuges que hem hagut d'aguantar durant tota la nostra història, encara estiguem desfullant la margarida per a veure de quin mal hem de morir. Els nostres polítics d'aquí semblen no estar prou escarmentats amb la política practicada pels polítics d'allà, que sempre han trobat la fórmula magistral perquè els polítics d'aquí continuïn essent uns càndids, esperant que caigui del cel un mannà que solucioni tots els nostres problemes.

                     Haurien els nostres polítics de llegir i rellegir la nostra història, puix que al cap de tants anys ensopeguen sempre amb la mateixa pedra, i claudicació rere claudicació, així hem anat tirant.
A començament del segle XV amb la mort sense descendència del rei Martí l'Humà, Catalunya caigué en una de les seves claudicacions més famosa, entre moltes que anat acceptant durant molts segles. Amb la negativa del rei Martí de nomenar Jaume d'Urgell com a successor seu, les Corts Catalanes sí que podien haver decidit i no ho van fer. Deixant, després de dos anys de tensions polítiques i el nomenament de Ferran d'Antequera, que la dinastia castellana dels Trastàmares entrés a manar dins la corona d'Aragó i Catalunya.
A la votació del Compromís de Casp, segons expliquen els historiadors, els representants dels catalans es van mostrar indecisos sense posar-se d'acord, deixant la votació en mans d'aragonesos i valencians. Vaja, com sempre! Cap novetat! Això passava el 1412. Han transcorregut 602 anys i els nostres polítics sense aprendre la lliçó.

                     D'altra manera hauria anat la nostra història si els nostres polítics d'aquell temps i també els d'ara, haguessin seguit l'exemple de Portugal. Trenta anys abans del Compromís de Casp, van tenir uns polítics d'integritat patriòtica. Havia mort el rei Ferran I sense successió masculina, i el rei de Castella Joan I, fent valer els drets de la seva dona Beatriu, filla del difunt rei portuguès volia la corona de Portugal. Alguns barons estaven a favor del rei castellà; però altres barons, el poble de Portugal i sobretot la ciutat de Lisboa, malgrat que el rei difunt havia nomenat hereu seu un fill del rei de Castella, van nomenar rei de Portugal un bastard portuguès, Joan.
Van passar per damunt dels drets a la corona, de les constitucions i que fos una persona bastarda. Només van preocupar-se que la corona portuguesa no passés a mans castellanes. Van tirar pel dret! Sense indecisions ni cap mena de dubtes.

                     Més endavant, encara que els catalans havien posat moltes esperances en Ferran el Catòlic, amb el seu casament tot es va anar espatllant i sempre en contra de Catalunya. El matrimoni de Ferran i Isabel va ser nefast per a nosaltres. Els desenganys van començar aviat i tothom sap més o menys com va anar tot plegat. Claudicant a cada cosa que es proposava, puix tot van ser imposicions, obligacions i pèrdua de poder per part de la Generalitat.
El seu nét Carles, va ser una mica més condescendent amb els catalans i va fer llargues estades entre nosaltres, però acostumava afalagar als catalans a canvi dels seus diners que demanava freqüentment.
Mai en les Corts, els catalans van rebutjar els donatius (?) acordats que tenia de rebre el rei, que oscil·laven entre 200.000 i 300.000 lliures, i que en tot el regnat va arribar a un total d’1.680.000 lliures, sense comptar els tributs especials.
Com podeu veure els diners sempre han sigut, a través dels segles, el principal motiu i l'excusa per demostrar la seva falsa estimació dels castellans envers Catalunya, amb vanes declaracions i promeses que moltes vegades no s'han complert.

                    I així anant passant els anys sense reaccionar i embrollant camins sense cap motiu, hem arribat als nostres dies i encara hem d'escoltar frases com la de l'altre dia, deixada anar pel Rajoy: “No restaré indiferent davant el procés sobiranista i lluitaré pels catalans, pel seu progrés i pel seu benestar”. La cançó de sempre, ens estimen molt i volen vetllar pel nostre benestar. Jo diria, que més aviat volen vetllar perquè els nostres diners no deixin d'arribar, allí on no haurien d'haver arribat mai.
                   
                    I si tiréssim pel dret? Temps era temps (segle IX), el camí cap a la independència i la sobirania plena de la futura Catalunya, fou perquè els polítics d'aquells temps (els Comtes), s’anaren oblidant de les obligacions que tenien de col·laborar amb la monarquia francesa i deixaren d’anar a la cort a totes les reunions en què foren citats. També s’oblidaren de pagar els tributs!
Els nostres polítics actuals haurien d'actuar semblantment: deixar d'anar al Congrés de Madrid i deixar de pagar els impostos al govern central. Però no! Estan com badocs, escoltant eternament cants de sirena i esperant no sé què…

                    Perquè voleu dialogar amb gent, que només sap de monòlegs?
                    Perquè voleu fer pedagogia amb gent, que mai vol escoltar?
                    Perquè, alguns, parleu de federalisme si no hi ha ningú que vulgui federar-se amb nosaltres?
                    Us sembla poc important el moment històric que estem vivint?

                    Per culpa de les vostres petites foteses i els interessos propis de partit, no sou capaços d'anar units, ni quan es tracta de lluitar pel benefici general del nostre país!
Senyors polítics, tireu pel dret! Així estalviareu als d'allí i alguns d'aquí, que cada dia hagin d'esprémer el seu magí per dir les frases més mentideres, les paraules més denigrants, els insults més ridículs i les amenaces més apocalíptiques. I nosaltres, no perdríem el temps escoltant tot aquest reguitzell de paraules vanes i supèrflues.

                    Rememorant el crit: Desperta Ferro!, dels Almogàvers, jo us crido: Desperteu, Pares de la Pàtria! Tireu pel dret!! L'actual generació i les que vindran us ho agrairan. Altrament, els catalans d'ara i les generacions que han de venir us condemnaran per tot el que hauríeu promès i no complíreu, per tot el que hauríeu il·lusionat i decebéreu, per tot el que hauríeu pogut fer i no volguéreu dur a terme.