L’altre dia anava jo pel carrer i vaig veure un cartell amb el missatge següent: “Gran festa d’inauguració! Totes les veïnes hi seran benvingudes!”. Com que ja tenim la primavera aquí i la sang una mica alterada, vaig pensar que no estaria malament de deixar-m’hi caure, si era cert que a la festa en qüestió hi havia d’haver tantes mestresses; l’únic que em preocupava era si a mi, com a veí mascle, m’hi deixarien entrar. Un cop hi vaig ser, cap problema, passi, passi, que veurà el piset. Però, ai las, de noies n’hi havia poques, i en canvi, de nois, molts. Però si només les veïnes hi eren benvingudes! Què havia passat?
Després de rumiar-hi una estona, vaig descobrir que aquell cartell el que volia era convidar totes les “persones veïnes”, i per això havien utilitzat el femení plural. La intenció d’aquell text era, òbviament, convertir el llenguatge en una eina de reivindicació, plantejament amb el qual combrego al cent per cent. Però una cosa és creure en la força del llenguatge, i l’altre destrossar una llengua, ni que sigui, com és en aquest cas i en molts altres, des de la més absoluta bona fe.
Hi ha una altra versió d’aquest fet encara més estesa, producte d’aquests temps de fans del políticament correcte. Ens fem farts de sentir allò de “benvinguts i benvingudes”, “professors i professores”, i en canvi ens exclamaríem si sentíssim un “animals i elefants” o “persones i negres”, oi? I per escrit, qui no s’ha trobat amb un “tots/es”, “contents/es”? Quan són expressions així de curtes fa una mica de mal als ulls, però quan la cosa s’allarga es pot convertir en un autèntic embarbussament del tot il·legible.
El fet és que els catalans tenim una llengua que per fer els plurals i incloure mascles i femelles utilitza el plural masculí; així doncs, quan diem “nois” ja englobem nois i noies, i no cal complicar-se tant la vida. Algú pot al·legar, en aquest cas, que ho fem així pel masclisme inherent a la nostra societat (que n’hi ha, i molt!). Però aleshores, ¿per què en altres llengües de societats igual o més masclistes el plural que inclou masculí i femení el fan en femení, o fins i tot tenen una forma neutra?
Una de les explicacions a aquesta problemàtica la trobem en l’origen d’aquest plantejament. I no, l’embrió de tot plegat no rau pas en el feminisme (com alguns creuen) sinó en la lingüística nord-americana. L’anglès és una llengua no marcada, i per tant, quan fan servir el masculí és només referit al masculí, i això els obliga a incloure les dues formes. El català, en canvi, és una llengua marcada; així doncs, si utilitzem masculí i femení ens estem redundant. En resum, que quan prenem la decisió de convidar amics i amigues (per no semblar sexistes) el que de veritat estem fent és copiar una solució que ha adoptat la llengua anglesa però que no li cal, en absolut, al català.
La invisibilitat de les dones cal combatre-la. I fort. Molt fort. Cal fer el que convingui perquè tothom tingui les mateixes oportunitat i perquè ningú no sigui discriminat per qüestió de gènere. Però no pas a costa de carregar-nos la llengua ni de fer-la artificial. I qui en vulgui saber més, que llegeixi la lingüista Carme Junyent, a qui no podríem pas acusar de masclista.
