Diu la Llei de Murphy que qualsevol situació o fet que pugui esdevenir, tendeix a esdevenir realment. Aquest principi que, de bell antuvi, pot semblar frívol, no ho és gens i, tanmateix, és pres en consideració com una de les regles més elementals de tota estratègia. Només té un antídot: La previsió. La Llei de Murphy ens obliga a fer constantment càlculs de probabilitats i, en funció d’aquests, cal preveure sempre plans de contingència i plans alternatius d’acord amb els diferents escenaris que hom preveu com a possibles.
Deixeu-me ara, abans de seguir amb aquest argument, fer un petit flash-back cap al meu post anterior i reprendre el fil argumental que vaig deixar enlaire.
Vaig dir liquidació?
Efectivament, que el Club Joventut Badalona, SAD entri en un procés de liquidació, és un escenari possible, ens agradi o no. El Concurs voluntari de creditors ja està presentat i, ara, el jutge haurà de designar uns interventors judicials els quals hauran de fer, abans que res, un estudi complet de la situació econòmica i financera de l’entitat. A partir d’aquí i, a la vista d’aquest informe, el jutge determinarà si el concurs és fortuït o culpable i s’engegarà un termini per presentar un Pla de Viabilitat que comprengui una proposta de conveni amb els creditors. Mentrestant, els interventors judicials, com el seu nom indica, intervindran i supervisaran el dia a dia de l’Entitat i res es podrà moure econòmicament sense el seu vist-i-plau. Si el Pla de viabilitat és versemblant, caldrà arribar a un acord amb els creditors per tal que acceptin el conveni que l’entitat proposi per tal de rescabalar-se d’una part del deute que mai podrà ser inferior al 50%. L’acord serà vàlid si és aprovat per un nombre de creditors que suposin més del 50% de la massa concursal (total del deute comprovat i certificat pels interventors).
Pot passar que el jutge determini culpabilitat, que el Pla de Viabilitat no sigui versemblant als ulls judicials o que no hi hagi acord suficient dels creditors per acceptar la proposta de conveni. En qualsevol d’aquests casos, es decretarà la liquidació i dissolució de la SAD. Ergo…escenaris possibles que cal preveure, si volem fer cas a Murphy.
Però compte! Sembla ser que els creditors principals, els que sumen més del 50% de la massa, són dues caixes, més hisenda. Suposo que ambdues caixes reclamen, la major part, per crèdits hipotecaris. El crèdit hipotecari és, per definició, crèdit preferent i no està subjecte a quites més enllà del valor nominal i d’interessos i costes que han determinat en les respectives escriptures. O sigui, que restant les amortitzacions de capital efectuades sobre aquests crèdits i sumant la part d’interessos i costes fixats, tenim unes xifres mínimes de les quals les entitats creditores no baixaran i és de suposar que es vulguin adjudicar directament les propietats hipotecades. És a dir, que segons quins siguin els números, el més probable serà que aquestes entitats rebutgin el conveni i demanin la liquidació per poder-se adjudicar els béns hipotecats. Els deutes amb hisenda tenen la mateixa consideració de preferents, tot i que, en segona instància, rere les hipoteques. Ai las, que tenim mala peça al teler!
Vull creure que no, que tot anirà bé. Vull creure que el concurs anirà endavant, que el Pla de viabilitat funcionarà, que el conveni serà acceptat i que seguirem endavant. Vull creure-ho de debò, perquè creure és acte de fe. Per això dic creure i no pas pensar. Perquè si penso, que és acte de raonar, les respostes que trobo em fan girar els ulls cap a Murphy.
I què em diu en Murphy? Em diu: “Nano, ja cal que et calcis! Ja cal que comencis a traçar plans alternatius i, si pot ser, més d’un”. De fet, si els fem i després no calen, perquè tot ha anat bé en primera instància, doncs mira…dòmino! Però sí tot va en doina i no tenim plans alternatius, ja cal que ens cantin les absoltes.
I com hem arribat fins aquí?, direu. Alguns hi ha que ja estan encenent torxes i posant greix a la corda de la forca. A uns altres se’ls escapa un somriure malèvol per sota el nas que els fa torçar la boca. Al foc! A la forca! Clamen uns i desitgen d’amagat uns altres.
Ara em seria molt fàcil tirar a matar, massa fàcil. Fins i tot no em caldria fer-ho. Només assenyalant amb el dit i encenent espurnes aquí i allà en tindria prou per posar en marxa una altra llei, la d’en Lynch, molt més cruel i injusta i molt menys racional que la d’en Murphy.
No ho faré. Ara cal deixar fer i esperar que la cosa rutlli. Mentrestant, qui tingui fe i senderi que posi un ciri a Santa Rita, i qui tingui cap i criteri que faci propostes alternatives per si de cas ve al cas.
Com que jo sóc més aviat dels segons. Llenço una pregunta a l’aire que he fet moltes vegades i encara avui ningú m’ha respost. ON ÉS LA PENYA? QUÈ SE N’HA FET DEL CLUB JOVENTUT BADALONA?
La SAD ja sabem, més o manco, de quin mal ranqueja i que apunta cap a la fi d’en Cagalàstics. Però….i el Club? Està viu o mort? Hivernat o en letàrgia? Econòmicament sanejat, pobret i alegret o amb el capellà als peus del llit? Què en sabem d’això? No res.
Entenc i comparteixo els valors de la discreció en la gestió de societats, empreses i entitats. Però en el nostre cas, el pitjor dels errors comesos ha estat el de la més completa i absoluta opacitat i manca de transparència. Una cosa és la discreció i una altra de ben diferent, l’ocultació.
I per quina raó ho pregunto? us demanareu. Doncs perquè si la SAD peta, tot pla alternatiu o de contingència haurà de passar per reactivar de nou l’activitat del Club i començar de nou. I, encara vaig més lluny, si ni el Club resisteix, per la raó que sigui, haurem d’invocar de nou l’esperit de Badalona per refundar-lo un altre cop i agafar el relleu. Si ve el cas, jo hi seré. Hi podeu pujar de peus!
I a tot això, no us he parlat de les raons de fons, les de debò, per les quals hem arribat fins aquí, oi? Però això ja són figues d’un altre paner i ho deixo per a la propera.
