31 de desembre, tothom es prepara per al sopar de cap d'any i per a passar una estona divertida i agradable amb els seus familiars o amics. Tothom veu caure la sorra del rellotge, desitjant poder moure cap a la festa o el sopar i desinhibir-se d'un present patètic, empobrit i en molts casos de supervivència.
Però no, tothom no està pensant en la festa ni en el sopar. L'ajuntament de València i la seua cort llefiscosa de cacics, franquistes, postfranquistes i neofeixistes tenyits de demòcrates liberals, preparen un colp de mà que els assegure durant uns anys una mica més de negoci a les seues empreses i/o “amiguitos del alma” mitjançant la signatura d'un PGOU que afavoreix uns quants anys més de destrucció de l'horta i de la cultura valenciana.
I és que el moviment és preventiu i astut perquè, per primera vegada en molts anys, l'ajuntament de València pot caure en mans deslleials per al seu model social i nacional. Per primera vegada Rita (l'alcaldessa de falla, Lois Vuitton i populisme feixistoide) té possibilitats de no obtenir majoria absoluta i ser espentada a la cadira de l'oposició.
A València ciutat i a la resta del País Valencià també, parlar de política i de Partit Popular és parlar de l'explotació de les classes populars, de corrupció, de negocis especulatius, destrucció del territori, espolí, monopoli, repressió, suport a la violència feixista….
A València ciutat i a la resta del País Valencià també, la manera de fer política és fer-la contra les classes populars, exprimint-los fins a convertir-los en un recurs natural a rendibilitzar, desnaturalitzant les persones i alienant-les del seu entorn natural, social, lingüístic i cultural; per perpetrar un genocidi continuador del començat el 1939 fins a convertir el nostre territori en una extensió erma, poblada per pobles sense arrels i, per tant, sense capacitat de resistència i de combat.
La ciutat de València, per desgràcia, viu a l'esquena del seu País, d'igual manera que viu a l'esquena del seu propi territori d'horta. Per tant, atacar-la en un moment de feblesa, pensaven, no es representaria una perduda significativa de vots i significaria assegurar-se la continuïtat d'un model urbanístic que és, necessàriament, el marc que inclou i determina el seu model asocial.
L'horta de València, que ni tan sols està representada en l'ajuntament amb una conselleria, és el territori a devastar, és el petroli que cal, com més prompte millor, comercialitzar. I les seues gents, per desgràcia també un històric banc de vots del PP, uns simples que estan ací per a ser utilitzats.
Eixa forma de tractar els llauradors i llauradores per part de la ciutat és el reflex de com la ciutat tracta el seu País, de com l'avantguarda del model espanyolista depreda i extermina el nostre poble, la nostra llengua i la nostra història. Però clar, les coses semblen que volen canviar i una part de la ciutat, la representada per les classes populars i els seus barris, no esta disposada a girar-li l'esquena al seu futur, ni al seu passat sense lluitar. Ja fa anys que està demostrant, a Orriols, a Russafa, a Benimaclet, a Campanar, al Cabanyal, a Natzaret, a Benimàmet, a el Grao, a la Malvarossa…. que sap lluitar. Ja fa anys que està caminant en el camí de l'agermanament amb els poblats de llauradors del sud i del nord.
I ara mateix, en aquest moment, l'agermanament de la ciutat i del camp és tàcticament possible “gràcies” a aquest nou PGOU. Agermanament, en Castellar-Oliveral, amb la Punta i Forn d'Alcedo, La Torre, Vera… Agermanament per a lluitar i per a tombar aquesta forma d'espoli, camuflada davall formes parlamentàries i començar a llençar línies estratègiques de futur.
Però la lluita no sembla gens fàcil, la lluita de classes pren la forma, a determinats poblats de l'horta, d'un conflicte civil de baixa intensitat però guardat i reprimit durant molts anys. Les velles expressions supervivents (gràcies a la seua complicitat) a l'aniquilació perpetrada per l'anterior dictadura mutades i regenerades pel PP, s'enfronten, per ara tan sols verbalment, amb noves formes d'entendre el poble, el camp i la llengua.
Noves generacions de camperols i camperoles entenen el camp i la feina d'una altra manera. Més respectuosa amb el medi ambient, radicalment en contra dels monopolis i de l'especulació alimentària i urbanística i s'enfronten a un model caduc, blaverista i de prompta jubilació que desitja diners i expropiacions a canvi de destrucció.
També la forma d'entendre'ns com a poble està canviant, cada vegada més, es lluita per ser un subjecte polític, des del mateix camp, amb models autogestionats, ecològics amb xarxes anticapitalistes de comerç, fins al poble i les seues assemblees veïnals, la ciutat i els seus barris vius i combatius i el País amb plataformes reivindicatives i de defensa del territori.
També, a l'horta, l'anticatalanisme cabdal en aquestes terres durant el final de segle passat està canviant, cap a un entendre la nostra història dins de la catalanitat. Però, la història no canvia d'un dia per altre i sense tensions i enfrontaments que afavorisquen la ruptura amb el denominat model del 78.
Per aquestes terres de l'horta, devastades i abandonades, també cal dir-ho ben fort per quasi tothom durant anys que ací han sigut de lluites ben fortes i problemàtiques socials esgarrifadores (recordem amb orgull la lluita solitària de 10 anys per part del poble de la pedania de la Punta i que acaba amb la invasió-militarització de la pedania, avalots constants durant dos anys, l'enderrocament de cases i l'expulsió de més de 180 famílies) afavorides per les autoritats però també pels seus mateixos veïns i veïnes, s'albira un present de lluita contra les institucions però sobretot contra aquest model enquistat en el mateix poble i del qual tan sols eixirem amb unitat enfront del caciquisme social i els seus partidaris, coordinació entre els afectats pel seu desenvolupament, reivindicació de les nostres arrels i senyes d'identitat i lluita, molta lluita.
Ferits per anys d'infraestructures i de polítiques nefastes per a les classes populars i per al nostre territori hem de demostrar que no estem ni molt menys morts i que la solució per a defensar l'horta passa, invariablement, per defensar els que hi viuen i treballen dignificant la seua feina, fent viable l'existència de l'horta per a les noves generacions de llauradors i llauradores.
Cal treballar des de ja, perquè la nostra ciutat, que és la capital del nostre País, siga quelcom diferent d'una ciutat sense arrels, d'esquenes al seu territori i atalaia i avantguarda de les polítiques neocolotnizadores portades endavant des de Madrid, Brussel·les, Berlín o Washington.
Aquest PGOU pretén urbanitzar 415 hectàrees d'horta i continuar el model social causant de totes aquestes desigualtats que estem patint hui dia com a treballadors i treballadores i com a poble. Tombar aquest PGOU es converteix, probablement, en una pedra més per al canvi social a la capital, per al canvi social i econòmic del País Valencià i per a la construcció nacional d'uns Països Catalans lliures i socialistes per a tots i totes.
Jordi Belver, Poble Lliure
