Fa uns poc mesos, quan vam gravar això, estàvem tots ben cofois. Semblava que havíem arribat a un acord que satisfeia gairebé tothom. A tothom no, és clar. Sempre n’hi ha que es postulen per l’estrafolari aiguabarreig d’un fals mestissatge cultural i d’altres que volen ser tant, tant, …però és que tant d’allò més…que acaben perdent-se per l’arc de Sant Martí fent propostes del color del gos quan fuig.
Confesso que, encara avui, no he acabat d’entendre què va moure als promotors de la proposta Pompeu Fabra a fer engegar la seva iniciativa, però tant és. Ara ja no té cap importància.
Ara em queda una sensació agredolça a la que m’hauré d’anar acostumant. Dolça perquè ja m’està bé que s’honori (de fet hauria de dir es re-honori) el nom del mestre, a la nostra ciutat. Tot allò que fem en aquest sentit, sempre serà poc. Benvinguda, doncs, la Plaça Pompeu Fabra.
Agra, perquè em queda una certa recança de que, una vegada més, ens hagin pres el pèl. Malgrat que ja començo a tenir una edat, encara conservo una mica de candidesa. Més d’un i més d’una m’ho han estat retraient no fa gaire. Una mica sí, però tampoc tanta, que ja arrossego un sac ple mentides que he anat collint pels marges de la vida i que comença a pesar prou com per que ja no tingui esma de collir-ne gaires més. No sé si m’explico.
No? Doncs m’explicaré millor: Que, al menys a mi, em costa d’empassar això de que la decisió del nom vingui de l’Autoritat Metropolitana del Transport….que dius…collons! Qui mana aquí?
Si fos així, ja podem tancar la barraqueta de l’Ajuntament i passar els trastos a qui correspongui i…ja s’ho faran!
Però com que no crec que sigui així, doncs això…que fa la sensació de que algú ja ho tenia tot controlat i nosaltres, per variar, amb el lliri a la mà.
Cansa. De debò que cansa. Però per més que cansi, no tenim dret a defallir. Per això seguim, perquè no tenim cap més remei, si volem conservar la vergonya i la dignitat. L’alcalde Xifré només ens té als badalonins per honorar la seva memòria i agrair-li el sacrifici de la vida que li van llevar pel gravíssim crim d’haver estat el nostre alcalde.
Bé, potser no ens té a tots els badalonins, ja es veu, però al menys a alguns ens hi tindrà fins a la nostra pròpia, de mort. Perquè li ho devem en el fons de l’ànima, perquè va ser assassinat per haver estat el nostre representant, l’home que personalitzava la Badalona democràtica. Perquè amb el seu assassinat, ens van assassinar a tots nosaltres i ens van convertir de ciutadans lliures en súbdits sotmesos. Van mudar la sobirania de la nostra voluntat pel regnat de la por i van pretendre amortallar-nos amb banderes plenes d’àligues, jous i fletxes.
No tenim cap dret a passar pàgina. No mentre els hereus dels assassins encara facin el fatxenda des dels balcons de la Constitució que van saber coure des de la remor de sabres. No, mentre vulguin seguir tapant les vergonyes dels infames des d’uns tribunals i unes lleis que fan ferum d’àligues podrides i sagetes rovellades.
Van assassinar un bon home mitjançant una farsa de judici i ningú encara ens ha demanat perdó. Ni Espanya amb les seves Corts, sorgides d’un succedani de democràcia anomenat transició, ni el Rei amb la seva cort de llepaculs que miren de tapar, i no podran mai, el seu jurament al “Movimiento” que va fer per cobrar l’herència que li corresponia com a legítim hereu del Generalísimo. El mateix Generalísimo, la firma del qual havia ordenat l’execució del nostre alcalde, de la nostra llibertat i de la nostra dignitat. Un document que també formava part, entre molts milers de semblants, del cos patrimonial de l’herència transmesa.
Per tot això, no tenim cap dret a defallir. Per això farem honor a la memòria de Frederic Xifré i Masferrer el proper dijous dia 20 de maig a la Sala de Plens de l’Ajuntament, amb la presentació del llibre Consell de Guerra a l’Alcalde Xifré.
Per tot això, aconseguirem la complicitat dels nostres socis de Govern i de l’oposició democràtica a l’Ajuntament per erigir un monument que dignifiqui per sempre la figura del nostre alcalde assassinat a la plaça que duu el seu nom, just al costat de la il•lustre companyia de Pompeu Fabra.
Honor!
Només honorant les nostres víctimes compensarem la indignitat dels assassins i posarem en evidència la immensa ignomínia dels seus hereus, per més que pretenguin seguir tapant-se les vergonyes amb unes lleis resclosides que puden a calabós i caserna. Per més que mantinguin a les seves presidències d’honor, vells escuders que es creien els amos del carrer o mantinguin al setial de les Cortes a un president que encara viu amb la cara al sol i el cul a la cadira.
