Hondures ha decretat el toc de queda. El president d’Hondures Manuel Zelaya ha tornat al seu país d’amagat, després de passar-se 3 mesos i escaig provant d’entrar per totes les vies possibles. S’ha refugiat a l’Ambaixada del Brasil, envoltat de policies antidisturbis que dispersen a colps de porra i gasos lacrimògens els seus partidaris, i resta encerclat pel mateix exèrcit que el va segrestar de nit i expulsar de manera il·legítima en contra de la seva voluntat ara fa pocs mesos.
Perquè cal dir-ho ben clar. Avui a Hondures mana un govern colpista. El 28 de juny d’enguany hi hagué a Hondures un cop d’estat en tota regla, un fet que és conegut a casa nostra i arreu del món com un acte il·legal, antidemocràtic i executat per força. Aquest fet és inqüestionable, malgrat que diversos mitjans de comunicació s’han dedicat a reproduir els arguments dels colpistes per justificar-ho amb la boca petita.
Durant els darrers mesos hem pogut llegir que el President Zelaya havia violat la Constitució, i que fou expulsat legalment després de provar d’organitzar un referèndum que li permetés la reelecció i perpetuar-se així en el poder. Però com era d’esperar, no tot era tan senzill com ens volien fer creure. Resulta que no havia convocat tal referèndum per la reelecció sinó una consulta popular gestionada per l’Institut Nacional d’Estadística, i per tant no vinculant, on es demanava a la població si estava d’acord amb que s’escollís una Assemblea Nacional Constituent que permetés canviar la Constitució. Heus aquí el nucli del tema. I el que va motivar el Cop d’Estat fou el desig de l’oligarquia dominant de mantenir la Constitució instaurada per la darrera dictadura militar. I si això passava per desfer-se d’un president que havia format part de la mateixa oligarquia de la que ara renegava tot apropant-se als postulats populistes de l’esquerra continental encapçalada per Hugo Chávez, ves què hi farem.
Els colpistes han esgrimit a totes hores que han defensat la Constitució hondurenya. Una constitució que atorga un gran nombre de privilegis a la oligarquia i a les forces armades. Si fem una mica de memòria recordarem que ara fa 30 anys, amb la victòria de la revolució sandinista a Nicaragua, els Estats Units van establir a Hondures una base des de la que es combatria militarment el govern sandinista i les guerrilles de Guatemala i El Salvador. El preu per al país fou l’establiment d’una democràcia de baixa intensitat, que va permetre l’arribada al poder del sinistre Roberto Suazo Córdova i l’aparició dels esquadrons de la mort que van provocar la “desaparició” de molts activistes d’esquerra. En aquestes circumstàncies es va elaborar i aprovar la Constitució de 1982, ara defensada amb ungles i dents pels colpistes hondurenys.
Hondures és avui un país excessivament dependent, amb un el 60% dels seus habitants malvivint per sota del llindar de pobresa i més d’un terç per sota del llindar de pobresa extrema. El 70% de les seves exportacions -plàtans, cafè i sucre- van als Estats Units i d’aquest país arriben 3.000 milions de dòlars que envien a les seves famílies els 800.000 hondurenys que han hagut d’emigrar per buscar feina. La seva principal font de capital són les precàries maquiles, la majoria de la població sobreviu en l’economia informal i l’atur es situa entorn del 30%.
Front aquest panorama, el govern de Zelaya va desplegar una estratègia de desenvolupament orientada a assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni mitjançant una política de tall assistencial. De fet no es pot dir que les seves polítiques fossin transformadores o que posessin en qüestió el sistema. Cal recordar que Zelaya fou escollit pel partit Liberal. Però Zelaya saber llegir el que passava al seu voltant, i veient com la regió virava cap a l’esquerra va modificar el seu discurs, des del populisme, i va parlar de reformar la constitució, eliminar les bases militars estrangeres, dur a judici als militars responsables de la repressió de la dictadura dels anys 80, rebutjar el Tractat de Lliure Comerç i apostar per l’Alternativa Bolivariana per a les Amèriques. Heus aquí el seu delicte. Per això el van fer fora.
Durant aquests darrers mesos, el govern il·legítim de Roberto Micheletti ha reprimit les organitzacions socials i les persones que han rebutjat el cop d’Estat, i s’han violat sistemàticament els drets humans tal i com relaten diversos informes de les missions internacionals d’observació a Hondures. Mentrestant, al carrer hi ha hagut manifestacions autoritzades a favor dels colpistes, i prohibides en contra dels colpistes, totes elles multitudinàries.
Si be és cert que la comunitat internacional ha adoptat mesures de condemna i rebuig al govern colpista retirant els ambaixadors, no és menys cert que el procés electoral previst per al proper 29 de novembre continua vigent. De res han servit les crides de l’OEA al restabliment de la legalitat o la iniciativa del President de Costa Rica per fer de mediador.
I quan semblava que la política de fets consumats s’imposaria indefectiblement, el retorn de Zelaya ha fet que la gent perdés la por i tornés a sortir al carrer. Per això, ara més que mai, cal exigir la immediata restitució de Manuel Zelaya a la presidència de la República d’Hondures, la fi de la repressió i la garantia que la ciutadania hondurenya podrà exercir els seus drets civils amb absoluta llibertat.
Perquè el silenci ens faria còmplices, no els podem deixar sols.
