Jo sóc d’aquells que si hi hagués una guerra seria el primer de morir. Sóc dels que si arribés la fam, passaria a l’altre barri abans que ningú. Sóc dels que no sobreviuria en un camp de concentració. I malgrat això, m’atreviria a afirmar que tinc una consideració social més o menys acceptable, tot i que les meves habilitats siguin tan absurdes com saber posar una paraula davant d’una altra, passar-m’ho bé llegint o tenir certa facilitat per recordar, per exemple, què va ser la Renaixença.
En circumstàncies extremes, podríem sentenciar que jo seria un inútil funcional. Res d’això no em serviria. En circumstàncies no-extremes, vaig fent la viu-viu sense gaires penúries.
On vull anar a parar? La frontera entre circumstàncies extremes i no-extremes sovint és molt subtil. Sense anar més lluny, que se t’espatlli l’escalfador pot girar la truita, i convertir la teva comoditat no-extrema en una incomoditat extremíssima. I a mi m’ha passat això, precisament. Després de dues setmanes de dutxes d’aigua freda (els dies són molt diferents, si es comencen així, us ho puc assegurar!), finalment ha vingut un senyor lampista i m’ha solucionat la cosa.
I per això aquest escrit. Perquè en dies en què un lampista s’ha fet famós a Ianquilàndia, un altre lampista em permetrà iniciar les jornades amb una ració d’aigua calenta gens menyspreable tenint en compte el fred que diuen que s’acosta. I jo, des la de meva inutilitat funcional, li volia retre homenatge (sí, és clar que li he pagat, i força bé, però això no fa més que refermar el fet que ell, a part de sobreviure en circumstàncies extremes, també se’n surt la mar de bé en la calma de la quotidianitat no-extrema).
Li volia retre un homenatge a ell i a tots aquells que treballen en feines amb poc prestigi social però bàsiques, al cap i a la fi. I no nego que potser té un punt d’interessat, això que faig, perquè íntimament espero que el dia en què les circumstàncies siguin veritablement extremes, quan ells (lampistes i altres supervivents de vocació) puguin vèncer en una guerra perquè sabran fer funcionar un fusell, puguin resistir una epidèmia de fam perquè sabran cultivar unes patates i uns pebrots, puguin superar una estada en un camp de concentració perquè sabran arreglar un llit… aleshores apareguin per salvar-me, generosos, també a mi.
(Començar un article amb un jo pot semblar narcisista. Ho intentaré solucionar tot seguit). Et salvaries en circumstàncies extremes, tu?
