- Publicitat -
Si no fos perquè em considero un historiador seriós, pensaria que tot aquest affaire Gayet fa pudor de conspiració. Al cap i a la fi, la majoria de mitjans donen una importància desmesurada al que resulta una qüestió personal, i això amaga el que acaba de succeir a França, i per extensió, a Europa.
Certament, la compareixença, ahir del president de la República Francesa, aportava dramatisme a la deriva depressiva que protagonitza el vell continent. Amb cara de circumstàncies, François Hollande anunciava un radical canvi de rumb que corregia les, fins ara tímides, mesures redistributives que pretenien marcar una diferència respecte el seu predecessor i un contrapunt respecte a la dictadura austerocràtica alemanya. El gest, el contingut, la renúncia al programa, la traïció els principis recordaven la vella partitura que ja interpretà un altre François, Miterrand, ja fa més de tres dècades. Després d’haver intentat (sense massa convicció) fer polítiques socialdemòcrates clàssiques (redistribució, nacionalització de la banca i sectors estratègics, apujada de salaris generalitzada), de manera misteriosa (i amb l’alè de l’escola de Chicago, els especuladors internacionals, el FMI, l’OCDE i el conjunt de forces obscures del capitalisme neoliberal, rectificà. Tot plegat, com ja havien fet pocs anys abans els laboristes britànics amb el seu “hivern del descontentament de 1978-1979”, com inspiraria el socialisme “tou” de Felipe González, com pervertiria el laborisme de Blair, i com imitarien les diverses forces teòricament d’esquerres d’Itàlia, Grècia, Portugal, Holanda, Suècia, Catalunya… els principis de l’esquerra es van veure traïts, un cop més.
Certament, la compareixença, ahir del president de la República Francesa, aportava dramatisme a la deriva depressiva que protagonitza el vell continent. Amb cara de circumstàncies, François Hollande anunciava un radical canvi de rumb que corregia les, fins ara tímides, mesures redistributives que pretenien marcar una diferència respecte el seu predecessor i un contrapunt respecte a la dictadura austerocràtica alemanya. El gest, el contingut, la renúncia al programa, la traïció els principis recordaven la vella partitura que ja interpretà un altre François, Miterrand, ja fa més de tres dècades. Després d’haver intentat (sense massa convicció) fer polítiques socialdemòcrates clàssiques (redistribució, nacionalització de la banca i sectors estratègics, apujada de salaris generalitzada), de manera misteriosa (i amb l’alè de l’escola de Chicago, els especuladors internacionals, el FMI, l’OCDE i el conjunt de forces obscures del capitalisme neoliberal, rectificà. Tot plegat, com ja havien fet pocs anys abans els laboristes britànics amb el seu “hivern del descontentament de 1978-1979”, com inspiraria el socialisme “tou” de Felipe González, com pervertiria el laborisme de Blair, i com imitarien les diverses forces teòricament d’esquerres d’Itàlia, Grècia, Portugal, Holanda, Suècia, Catalunya… els principis de l’esquerra es van veure traïts, un cop més.
El gest d’ahir d’Hollande, resulta ben significatiu. S’atreví, dialècticament, a fer servir una retòrica socialdemòcrata clàssica, a invocar uns valors que havien caracteritzat la socialdemocràcia europea. Havia provat (amb poca convicció) a plantejar uns impostos elevats a empreses i milionaris (amb un escàndol i pressions terribles). Tanmateix, no plantejà cap mesura contundent, que hagués pogut implicar un canvi d’escenari, com haver fet servir la contundència contra el sabotatge al qual estava essent sotmès des de la Medef, des de les principals fortunes, des dels especuladors nacionals i internacionals, d’implantar la veritable democràcia, és a dir, aquella capaç d’entrar a dins les pròpies empreses.
Hollande ha rectificat, com hi havia indicis que ho faria. Ha demostrat tanta consistència política com Zapatero… o Montilla. Per què? Les forces obscures, són tan fortes? No ho sabrem, perquè la incapacitat i absència de valor del francès ha impedit tot conat de resistència. Ara bé, ens ensenya una cosa que des del socialisme català ens explica moltes coses. Ha estat, si mal no recordo Collboni, que a l’hora de justificar la imposició nacionalista madrilenya per davant del propi programa i per damunt la voluntat dels seus votants, que dins del partit havia de primar la “jerarquia”. I, certament, la jerarquia és la que ha marcat el destí dels socialistes francesos, i dels catalans.
Quan la majoria social depèn de partits polítics que teòricament representen els seus interessos, i mantenen una estructura jeràrquica, fonamentada en l’ordre i la disciplina, és extremadament fàcil al poder neutralitzar la democràcia a partir de cooptar o controlar els seus dirigents. En una democràcia directa, deliberativa, participativa, en què les decisions transcendents haguessin de prendre’s mitjançant referèndums continuats, resultaria molt més difícil convertir la democràcia formal en el frau monumental en què aquesta ha esdevingut. No és descartable que, fins i tot l’escàndol sexual d’Hollande hagi servit interessadament per neutralitzar la mínima vel·leïtat esquerranosa. És per això que qualsevol democràcia real no h de fonamentar-se en formacions polítiques tancades i opaques, o en lideratges personals, sinó en la intervenció directa i els mecanismes de cotrol popular.
Al cap i a la fi, allò al qual hem assistir aquests dies és a un veritable coup d’état. I no pas centrat a França, sinó d’abast europeu.
Hollande ha rectificat, com hi havia indicis que ho faria. Ha demostrat tanta consistència política com Zapatero… o Montilla. Per què? Les forces obscures, són tan fortes? No ho sabrem, perquè la incapacitat i absència de valor del francès ha impedit tot conat de resistència. Ara bé, ens ensenya una cosa que des del socialisme català ens explica moltes coses. Ha estat, si mal no recordo Collboni, que a l’hora de justificar la imposició nacionalista madrilenya per davant del propi programa i per damunt la voluntat dels seus votants, que dins del partit havia de primar la “jerarquia”. I, certament, la jerarquia és la que ha marcat el destí dels socialistes francesos, i dels catalans.
Quan la majoria social depèn de partits polítics que teòricament representen els seus interessos, i mantenen una estructura jeràrquica, fonamentada en l’ordre i la disciplina, és extremadament fàcil al poder neutralitzar la democràcia a partir de cooptar o controlar els seus dirigents. En una democràcia directa, deliberativa, participativa, en què les decisions transcendents haguessin de prendre’s mitjançant referèndums continuats, resultaria molt més difícil convertir la democràcia formal en el frau monumental en què aquesta ha esdevingut. No és descartable que, fins i tot l’escàndol sexual d’Hollande hagi servit interessadament per neutralitzar la mínima vel·leïtat esquerranosa. És per això que qualsevol democràcia real no h de fonamentar-se en formacions polítiques tancades i opaques, o en lideratges personals, sinó en la intervenció directa i els mecanismes de cotrol popular.
Al cap i a la fi, allò al qual hem assistir aquests dies és a un veritable coup d’état. I no pas centrat a França, sinó d’abast europeu.
Publicitat
