Ho sento molt per la gent de fora de Catalunya amb la mateixa parla que jo. Penso amb els parents, amics i la gent que sentim diferent però que podríem caminar junts.
Mai no he cregut massa en allò de “Països Catalans” del rei Jaume I, perquè sempre he vist que alguna cosa hi havia que ho deixava en un somni, i és l'actitud de certs personatges polítics, des de fa bastant de temps al País Valencià, i més recentment també a les Balears.
Som diferents pobles, evidentment que si, però el que ningú pot discutir és que personalitzem la mateixa llengua i això, amb les relacions que he tingut i tinc amb alguna gent de la part valenciana dedueixo que hi ha una espècie de rebuig a reconèixer-ho, fins i tot hi ha una resistència a acceptar que, al parlar, ens podem entendre sense cap mena d'atenció especial, de renúncia o d'adaptació.
Ja vaig confessar, fa uns anys en un article anterior, que si el problema és que la llengua es diu “catalana” i al parlar-la es parla en “català” que, si per mi fos, només calia posar-nos d'acord en un altre nom que ens identifiqués d'igual manera a tots els que parlem igual.
Ho sento molt, perquè sé que hi ha molta gent allí que per ella això mai no ha representat cap problema, i a ells els hi dic: Us imagineu una unió o con-federació dels territoris que històricament parlem de la mateixa manera, Catalunya, País Valencià, les Balears… i, posats a fer, les estimades terres de la Franja, les comarques de la Catalunya Nord, i potser, fins i tot, l'Alguer… i Andorra ?. Sé que en això de la llengua tot ha canviat molt degut a una immigració que ha enriquit el territori i al propi poble català bilingüe, però es que jo parlo del moment en que es va descobrir que en diferents llocs, al carrer i a casa, és parlava més o menys d'igual manera.
És un somni que moltes vegades he tingut, o millor dit, he somniat despert, segurament irrealitzable, però més que per les gents, per les corrents polítiques passavolants que els hi donem el poder perquè, en un tres i no res, ens puguin fer barallar entre nosaltres mateixos creant problemes i enfrontaments on no n'hi ha hagut, ni n'hi ha. Ells, acabat el seu “xollo” s'en van, però el mal que han creat només per un benefici propi del moment és queda, i els que s'han discutit seguiran distanciats, moltes vegades sense saber si realment hi havia motiu per enfrontar-se.
No sé realment amb qui, o amb quants d'ells, aniríem plegats en el cas -molt improbable- que el somni es pogués fer realitat però penso en ells i sento, de veritat, que a Catalunya hàgim arribat… ens hagin empés ha pensar el que estem pensant.
No és un acomiadament, ni un trencament de lligams, valga'm Déu, ni tampoc és per un fals sentit de superioritat, ni de paternalisme, és més aviat pel dol per no compartir un projecte que, molt be, podria ser comú per raons, per motius i, sobretot, per llengua.
Sé, també, que molts d'aquests parents, coneguts i amics poden pensar exactament el contrari de tot això i, per ells, sempre el meu respecte. Personalment, jo em puc sentir còmode a prop d'uns i d'altres, així com simpatitzar indistintament per les diferents formacions polítiques, que en democràcia sempre hi han de ser, sempre que treballin i defensin el meu petit país.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
