Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Històries del paradís

Històries del Paradís (Bromera, 2008) és el debut literari del líder d’Obrint Pas Xavi Sarrià. Un recull de contes sense pietat, amb la cruesa d’un món injust, d’una societat on […]

Daniel Ruiz-Trillo
Daniel Ruiz-Trillo 23/02/2009

Històries del Paradís (Bromera, 2008) és el debut literari del líder d’Obrint Pas Xavi Sarrià. Un recull de contes sense pietat, amb la cruesa d’un món injust, d’una societat on regnen la guerra i la brutícia. Un martelleig ràpid i constant de mots que narren històries. Escamots de mots. Preguntes sense resposta. Sang i fetge. Escriptura a raig. Trets i bales. Sentiments i sensacions: por, solitud, engany, desig, ànsia, amor, odi, oblit.

Per Sarrià, escriure és prendre consciència i el full en blanc (o bé la pantalla del PC) és una mena de camp de batalla que ens mena cap a la derrota, o la victòria. Molts ja intuïem en les lletres d’Obrint Pas –en discos com Terra, La Flama o Benvinguts al Paradís- que Sarrià era quelcom més que un cantant de rock. Que tenia pretensions pretèrites que li auguraven un futur que, ara, tot just comença.

Aquest és l’inici d’una de les seves històries:

“Estic amagat dins d’un armari. Sent la gent cridar. Són crits
confusos, borrosos. Els sent però no els distingisc. No sé què
diuen. Estic molt nerviós. Tremole. Les cames em fan figa.
Tinc ganes de plorar. Déu meu, què faig? No ho sé. Aquest
lloc no és massa segur. Serà millor que em moga, que marxe,
que intente eixir fora. Encara tinc la imatge de la sang i
els crits i tots fugint i el cos de la senyoreta Mälkki estés a
terra… Déu meu, per què? Tot ha sigut molt ràpid i caòtic.
He corregut entre els trets, els crits i la sang i m’he amagat a
l’armari d’una aula. No sé ni com hi he arribat. Déu meu…
Però no em puc ensorrar. He de ser fort. He d’eixir d’ací”.

Sic transit gloria mundi.