La dita llatina festina lente és avui per a l’esquerra catalana una divisa d’or: esforçar-se a actuar amb agilitat i destresa ideològica i administrar el poc temps disponible i el calendari real amb el millor seny i amb màxima voluntat i capacitat organitzativa. No serà de cap utilitat que els interessats en la refundació es deixin enlluernar amb arguments temporals d’oportunitat i farien bé de questionar amb prudència totes les propostes inspirades en la falsa urgència i en la seva cosina germana, la falsa unitat.
Enarborar la unitat forçosa com l’única eina d’emergència que permetrà salvar l’esquerra catalana del seu desgast és, en les condicions actuals i segons la meva opinió, un exemple de frivolitat política. La història exemplifica amb innombrables fets que la unitat mancada d’una prèvia reflexió ideològica no és cap mena d’eina democràtica ni que la seva aplicació forçada pugui tenir ni tan sols un valor provisional. Quan la unitat s’implanta d’aquesta manera és com una taca que no se’n va, ni rentant-la en fred ni rentant-la en calent. La falsa unitat acostuma a venir per quedar-se, per regentar. Per tant la seva aplicació mecànica, la de manual, tot el que aconsegueix és frenar i ajornar les possibilitats reals que té l’esquerra de restituir en el seu context nacional els seus valors unitaris ideològics, no exclusivament els tàctics.
Només mirant les conseqüències de l’experiència unitària més important realitzada per l’esquerra, que ha estat sens dubte el govern d’entesa, es pot arribar a la conclusió que per disposar d’una unitat ideològica real caldrà treballar molt i ràpid –festina lente– sobretot perquè en la seva creació hi intervé la complexa arquitectura de les idees.
Qualsevol precipitació motivada per l’instint d’oportunitat a curt termini, qualsevol ressò que aquest cant de sirena trobi entre la militància d’esquerres –compri avui i pagui demà!– no farà sinó provocar l’alentiment perillós del necessari procés de creació d’elements ideològics actualitzats i per tant serà la causa d’un consegüent i previsible nou retrocés electoral. Per això s’haurien de posar els cinc sentits al servei de la urgència i la unitat que perdura, la urgència i la unitat ideològica. És l’únic camí amb garanties per consolidar una estructura política competitiva en la que la hi puguin conviure i interactuar de manera positiva els múltiples ressorts creatius – ideològics, socials i nacionals-que motiven la ciutadania d’esquerres de Catalunya i que en constitueixen la seva força electoral. És el preu just que s’ha de pagar pel seu rescat. Cap altre tracte és possible.
No hi ha solucions ortopèdiques, ni lideratges màgics, ni llums del més enllà que estiguin a disposició ni per guiar les miltàncies ni per guiar l’electorat. Tot això està paradoxalment destinat a perpetuar les indigències pròpies de les derrotes mal analitzades. Hi ha partit, molt partit, però segurament és un partit al que li calen unes noves regles de joc. En aquest context de refundació, ERC hi té un paper molt important a fer. ERC ha de ser una altra vegada el fulcre de la palanca. De cara al congrés -i més enllà, que diria Buzz Lightyear– aquest hauria de ser l’objectiu d’ERC, reforçar el seu paper històric de fulcre de l’esquerra nacional.
