Que voleu que us digui ?. A mi hi ha coses que em preocupen més del molt que em poden preocupar d’altres. Una d’aquestes “top” seria, sense cap mena de dubte, el deute públic perquè, a més a més de la meva generació, afecta i condiciona a les properes, la dels meus fills i la dels meus néts.
Quan cau a les meves mans algun article que s’hi refereixi son dels que no acostumo a deixar passar sense llegir-lo detingudament.
Doncs be, acabo de llegir-ne un, el darrer publicat, al Diario Público, que ratifica el que ja es sabia però ara ben analitzat l’assumpte.
El deute públic del conjunt de les administracions públiques de l’Estat augmenta mes si i mes també, fins arribar al nou màxim històric que supera el 100% del PIB. El mes de juny ja s’ha arribat als 1.107 bilions, el 100,9% segons estimacions del Ministerio de Economia publicades pel Banco de España.
Només en un any el deute públic s’ha incrementat en un 5%, en més de 50.000 milions d’euros.
Malgrat tot i això, el govern en funcions, des del Ministerio, s’assegura: «Cumpliremos el objetivo fijado en el programa de estabilidad».
Es cert que la emissió de deute públic s’ha accelerat en els últims anys en que s’ha hagut de cobrir els desequilibris pressupostaris durant la crisi, però també es bo citar que en el 2007 es situava en uns 384.000 milions d’euros, un 35,5% del PIB i el 2011 es va tancar en el 68,5%, 734.962 milions d’euros, havent pujat un 14,2% en un any.
Cal destacar, també, i de manera molt significativa, que a dates de juny, la part del deute públic de la que és repercutible a la Seguridad Social era de 17.174 milions d’euros, la que correspon a les corporacions locals de 35.269 milions, i la que en son responsables les comunitats autònomes era de 273.843 milions, precisament allí on s’atén -o s’ha de poder atendre- totes les necessitats més bàsiques i directes de la ciutadania, com son sanitat, ensenyament, transport, seguretat, serveis a la gent gran, etc.
La resta, fins arribar al més del bilió d’euros, segurament que és on s’hauria d’analitzar més detingudament la idoneïtat de la inversió, el possible excés, partida a partida i, perquè no, fins i tot la necessitat de la existència d’alguna d’elles. Ho farà algú ?. Si fins ara, ni per l’esquerra ni per la dreta no… qui serà el guapo ?.
